Malgrat que actualment els únics primats en llibertat a la península ibèrica som els humans i les anecdòtiques mones de Gibraltar, durant el Miocè la situació era radicalment diferent tal i com es desprèn del registre fòssil. A Catalunya s'han identificat com a mínim 5 espècies de primats que habitaven els boscos d'aquest territori fa uns 12 milions d'anys. Els dos principals grups van ser els hominoïdeus (representats actualment pels goril·les, ximpanzés, orangutans, humans, així com pels gibons i siamangs, de mida més petita) i els pliopitecoïdeus (sense representants actuals). Els dos grups van sortir d'Àfrica fa entre 18 i 16 milions d'anys i es van diversificar per Àsia i Europa donant lloc a nombroses espècies i diferents gèneres durant el Miocè.
Tot i aquesta gran diversitat, el curiós és que, a excepció de dues localitats puntuals (a Catalunya i Hongria), mai es troben fòssils d'hominoïdeus i pliopitecoïdeus en el mateix jaciment. "Fa dècades que els paleontòlegs ens preguntem i debatem per què és tan poc habitual la coexistència d'aquests dos grups durant el Miocè a Europa", comenta Daniel DeMiguel, investigador ARAID a la Universitat de Saragossa i associat a l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP). Una hipòtesi és que simplement es tracti d’una qüestió de mostreig, és a dir, que no s'hagi excavat prou per trobar restes d’ambdós dos grups. L'altra hipòtesi més interessant és que, efectivament, aquests dos grups no visquessin en els mateixos ecosistemes o, almenys, no fessin al mateix temps. I, si és així, per què? Per trobar la resposta a aquesta qüestió, l'equip investigador va recórrer a una espècie allunyada filogenèticament dels primats, però molt habitual en els jaciments: Micromeryx, un dels cérvols mesquers del Miocè.
"El que vam fer va ser reconstruir la dieta d'aquest remugant al llarg del temps a partir del desgast de les seves dents i de la composició isotòpica del seu esmalt dental", explica DeMiguel. La dieta dels herbívors està estretament relacionada amb l'ambient en què viuen i allò que mengen deixa un rastre en les seves dents. "Podem saber de què es va alimentar un animal estudiant les marques que deixen en les dents les plantes i també analitzant la composició dels isòtops de carboni i oxigen del seu esmalt", comenta l'investigador. El més interessant és que saber què menjaven els remugants permet reconstruir el seu hàbitat i, a el mateix temps, saber com era l'hàbitat on vivien els primats amb els que estan associats.
En l’estudi publicat a BMC Biology, una de les revistes internacionals més prestigioses en biologia, l'equip va analitzar 45 restes dentals de Micromeryx i van veure diferències significatives al llarg de el temps. Van observar que l'esmalt esdevenia cada cop menys esmolat i més arrodonit, el que suggereix que, al llarg del Miocè, la dieta va passar d'estar basada en fulles tendres a una vegetació cada cop més abrasiva, basada en arbustos i pastures. També van analitzar les proporcions de carboni-13 i oxigen-18, el que va permetre identificar no només els tipus de planta de les quals s'alimentaven sinó també la temperatura ambiental durant la formació dels fòssils.
Algunes de les restes dentals de Micromeryx analitzades a l’estudi (Daniel DeMiguel / ARAID – Universitat de Saragossa / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont).
"A partir de les dades obtingudes veiem que al llarg del Miocè es van produir canvis profunds en l'hàbitat de Micromeryx", afirma DeMiguel. La temperatura va decréixer durant un milió d'anys i el clima va passar de ser subtropical a més sec. Els boscos densos i humits van donar lloc a boscos més fragmentats, amb menys densitat arbòria i zones més obertes. I els remugants van menjar el que van trobar en cada moment. Aquesta transformació dels hàbitats també pot explicar els canvis en la distribució dels dos grups de primats. Mentre que els hominoïdeus haurien ocupat les àrees de boscos densos i humits que predominaven fa 12,4 milions d'anys, els pliopitecoïdeus van anar ocupant aquestes zones a mesura que el clima es va tornar més àrid. "Per això no els trobem junts", conclou l'investigador.
Els fòssils analitzats en l'estudi provenen de l'Abocador de Can Mata, un jaciment excepcional ubicat dins d'un abocador de residus urbans al terme municipal d'Hostalets de Pierola (Anoia, Catalunya). El control paleontològic del moviment de terres que es du a terme des del 2002 ha permès excavar desenes de milers de restes fòssils de vertebrats que han donat lloc a centenars d'articles científics entre els quals s'inclouen la descripció de noves espècies de primats fòssils com Pierolapithecus catalaunicus (popularment conegut com en 'Pau') o Pliobates cataloniae (la 'Laia'), un esquelet parcial d'un primat de mida petita que precedeix la divergència entre els homínids (grans antropomorfs i humans) i els gibons, i que alguns dels investigadors d'aquest treball van publicar a la revista Science al 2015.
A banda de Daniel DeMiguel (ARAID / Universitat de Saragossa), l'equip que ha dut a terme la investigació està format per Laura Domingo (Universitat Complutense de Madrid) i els investigadors de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) Israel M. Sánchez, Isaac Casanovas-Vilar, Josep M. Robles i David M. Alba.
Imatge principal. Recreació de l’aspecte en vida del cérvol mesquer del Miocè Micromeryx. (Per cortesia d’Israel M. Sánchez / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont)
Article original: DeMiguel, D., Domingo, L., Sánchez, I. M., Casanovas-Vilar, I., Robles, J. M., & Alba, D. M. (2021). Palaeoecological differences underlie rare co-occurrence of Miocene European primates. BMC Biology. DOI: 10.1186/s12915-020-00939-5
