El Miocè, fa entre 23 i 5,3 milions d’anys (Ma), és una època geològica caracteritzada per intensos canvis climàtics i faunístics. L’edat dels mamífers anomenada Vallesià (fa entre 11,6 i 9 Ma) va ser definida per Miquel Crusafont a partir de la presència d’èquids hipparioninis (cavalls tridàctils) i de giràfids primitius (parents extints de les actuals girafes). Actualment, sabem que la transició entre el Vallesià i l’anterior edat de mamífers, l’Aragonià, es va caracteritzar per l’arribada d’altres immigrants procedents de l’est, com els fèlids macairodontins (dents de sabre), però no queda clar si tots aquests immigrants van arribar exactament al mateix temps o no. Es considera que l’entrada a Europa dels èquids hipparionins, que s’originaren a l’Amèrica del Nord, defineix el trànsit Aragonià/Vallesià.
El Vallesià es va definir inicialment a Catalunya, i més concretament a partir del ric registre paleontològic de la conca del Vallès-Penedès, situada entre les serralades Litoral i Prelitoral. Gràcies als treballs realitzats amb anterioritat, el trànsit Aragonià/Vallesià està ben datat a la conca del Vallès-Penedès en 11.2 Ma, a de la localitat de Creu de Conill 20 (Terrassa). Durant les darreres dues dècades, s’ha recuperat desenes de milers de restes de vertebrats fòssils de l’Aragonià terminal a partir de les nombroses localitats del macrojaciment de l’Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola), gràcies al control paleontològic de les obres d’ampliació de l’abocador. En destaquen els esquelets de primats fòssils atribuïts a Pierolapithecus catalaunicus (popularment conegut com en Pau) i Pliobates cataloniae (la Laia). Tanmateix, fins fa poc les restes recuperades a l’Abocador de Can Mata tenien una edat compresa entre 12,5 i 11,4 Ma, i no abastaven el trànsit Aragonià/Vallesià.
Ara, un article recentment publicat al Journal of Human Evolution per un equip encapçalat per David M. Alba, cap del grup de recerca en Paleobiodiversitat i Filogènia de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) ha donat a conèixer que la seqüència estratigràfica de l’Abocador de Can Mata, després dels treballs d’ampliació dels darrers anys, abasta fins fa 11,1 Ma i, per tant, inclou el límit Aragonià/Vallesià. Això ha permès datar correctament una localitat clàssica excavada per Miquel Crusafont entre les dècades de 1940 i 1970, coneguda com a Can Mata 1 o Bretxa de Can Mata, en la qual s’hi va trobar una dent de primat hominoïdeu originàriament atribuïda a Hispanopithecus laietanus.
Canina inferior esquerra d’una femella de primat hominoïdeu trobada a Can Mata 1 a principis de la dècada de 1970,. Inicialment atribuïda a Hispanopithecus laietanus, actualment no es pot assignar amb certesa a cap gènere d’hominoïdeu conegut (imatge modificada a partir d'Alba et al., 2022).
Aquesta localitat, situada a prop de la masia de Can Mata de la Garriga, quedava inicialment fora de l’abocador, però finalment es va veure afectada per les successives ampliacions. El control paleontològic va permetre localitzar l’indret exacte on havia excavat en Crusafont i constatar que el nivell fossilífer estava esgotat. Tanmateix, l’equip de recerca va poder prendre mostres de sediment de la localitat i de tot l’entorn, amb l’objectiu de dur a terme anàlisis de paleomagnetisme que permetessin dur a terme una correlació magnetoestratigràfica amb la resta de sediments de l’abocador. L’estudi del paleomagnetisme es basa en l’orientació dels minerals ferromagnètics del sediment, a partir dels quals permet inferir la situació del pol nord magnètic perquè en el moment de la deposició dels sediments s’orienten en funció del camp magnètic terrestre (com si fossin petites brúixoles). Actualment, el pol nord magnètic coincideix aproximadament amb el pol nord geogràfic, però no sempre ha estat així, sinó que ha anat capgirant-se al llarg del temps a intervals no regulars (situant-se al pol sud del planeta). Aquests canvis permeten obtenir un patró d’intervals de polaritat normal (com l’actual, representada per color negre) i inversa (representada per color blanc), com si es tractés d’un codi de barres.
Correlació magnetoestratigràfica de la zona de Can Mata 1. El negre representa la polaritat normal (actual) i el blanc la inversa (extreta d'Alba et al., 2022).
Els canvis de polaritat ocorren al mateix temps arreu del planeta i per tant s’han pogut datar amb força exactitud mitjançant altres tècniques. D’aquesta manera, si es disposa d’una seqüència prou llarga i amb fòssils representatius, es pot comparar el patró obtingut en un jaciment complet amb el patró global i, d’aquesta manera, obtenir datacions molt detallades. Per això, “és important tenir present que els fòssils no només proporcionen informació a partir de la seva morfologia, sinó també a partir del context geològic en què s’han recuperat. Per interpretar correctament la informació que ens proporcionen els fòssils, l’edat és essencial, i en aquest sentit els estudis de paleomagnetisme tenen una importància cabdal en zones com la conca del Vallès-Penedès, on l’absència de roques volcàniques no permet emprar mètodes radiomètrics de datació absoluta”, remarca Alba.
Tots els treballs anteriors consideraven que el primat hominoïdeu de Can Mata 1 tenia una edat anterior al trànsit Aragonià/Vallesià, atesa l’absència tant d’èquids hipparioninis com de giràfids, i es considerava també que els giràfids havien arribat amb anterioritat als hipparioninis. Durant la darrera dècada, ja s’havia vist que tots dos grups es podrien haver dispersat al mateix temps, i que l’ absència dels hipparioninis en jaciments amb giràfids no era un indicador fiable d’edat prevallesiana. Però ningú no sospitava que Can Mata 1, sense cap d’aquests dos grups, pogués tenir una edat vallesiana. I tanmateix, els resultats de les anàlisis de paleomagnetisme publicades en l’article mostren té una edat d’11,1 Ma, posterior al trànsit Aragonià/Vallesià. A més, en l’article es reporten les restes més antigues de giràfid documentades a l’Abocador de Can Mata, amb una edat similar d’11,1 Ma. “Això suggereix que diversos grups d’origen oriental, com els giràfids i els macairodontins, podrien haver-se dispersat al mateix temps que els èquids hipparioninis, i en tot cas indica clarament que la seva absència no és un indicador fiable per a datar jaciments propers al trànsit Aragonià/Vallesià, atès que pot ser deguda a altres motius”, comenta l’investigador.
El fet que la resta de primat de Can Mata 1 tingui una edat vallesiana en comptes d’aragoniana té més implicacions que no sembla en primera instància. Actualment, els hominoïdeus de l’Aragonià de l’Abocador de Can Mata s’inclouen en el mateix grup, els driopitecins, que els que trobem representats al Vallesià d’altres zones de la mateixa conca. Però els estudis que s’han dut a terme indiquen que els hominoïdeus aragonians són més primitius i no queda clar si van donar lloc als del vallesià, que podrien haver arribat de més cap a l’est al mateix temps que els hipparioninis. “El problema és que els driopitecins del Vallesià més primerenc són molt mal coneguts arreu d’Europa, i per tant ens manca registre fòssil per acabar d’entendre l’evolució del grup. El fet de constatar que els hominoïdeus continuen presents a la zona dels Hostalets de Pierola després del trànsit Aragonià/Vallesià és molt prometedor pel que fa a la possibilitat d’esclarir la identitat d’aquests primats”, explica Alba.
Estudis posteriors hauran d’aclarir si la presència de nous grups durant el Vallesià fou deguda a l’arribada simultània de diversos grups o si es tracta d’un esdeveniment de recanvi faunístic més perllongat en el temps. Però queda clar que l’Abocador de Can Mata s’erigeix com una de les zones més prometedores arreu d’Europa per estudiar en detall el trànsit Aragonià/Vallesià.
Imatge principal: Recreació del paleoambient de la zona dels Hostalets de Pierola durant el Miocè (Óscar Sanisidro / © Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont)
Article de referència:
Alba, D. M., Robles, J. M., Casanovas-Vilar, I., Beamud, E., Bernor, R. L., Cirilli, O., DeMiguel, D., Galindo, J., Llopart, I., Pons-Monjo, G., Sánchez, I. M., Vinuesa, V., & Garcés, M. (2022). A revised (earliest Vallesian) age for the hominoid-bearing locality of Can Mata 1 based on new magnetostratigraphic and biostratigraphic data from Abocador de Can Mata (Vallès-Penedès Basin, NE Iberian Peninsula). Journal of Human Evolution, 170, 103237. https://doi.org/10.1016/j.jhevol.2022.103237
