Durant el Cretaci superior, Europa era un arxipèlag d'illes subtropicals. La més gran d’aquestes illes, coneguda com Ibero-Armòrica, incloïa l’actual península Ibèrica i el sud de França. Malgrat que els dinosaures habitaven tant els ambients costaners com els d’interior d’aquesta regió, la majoria d’estudis paleoecològics previs s’han centrat en zones continentals com Amèrica del Nord. Això ha fet que, fins fa relativament poc temps, els ecosistemes insulars europeus i les seves diferències amb els ecosistemes continentals fos un terreny poc explorat científicament.

Ara, un equip de recerca encapçalat pel Grup de Recerca en Ecosistemes dels Dinosaures de l’ICP-CERCA i del Museu de la Conca Dellà, ha revisat, completat i actualitzat un registre de més de 700 troballes fòssils de dinosaures a la península Ibèrica i el sud de França, que comprèn el període entre el Campanià superior i el Maastrichtià superior, fa entre 76-66 milions d’anys, la darrera etapa abans de l’extinció dels dinosaures no avians a tot el planeta. Aquesta base de dades és la més completa a nivell estatal i una de les més detallades d’Europa. Cada entrada inclou informació sobre la classificació, localització, edat, formació geològica d’origen i, especialment, la interpretació del medi on es van dipositar les restes fòssils.

"Amb aquest registre, hem fet un primer pas per comprendre millor com es relacionaven els dinosaures Ibero-Armoricans amb el seu entorn," explica Bernat Vázquez, investigador de l’ICP-CERCA i el MCD i primer signant de l’article. "Això ens permet plantejar qüestions com la distribució d’aquests dinosaures pel territori, les raons d’aquesta distribució no uniforme i si existien ambients més favorables per a determinats grups dins de l’illa."

Els resultats de l’estudi indiquen que els dinosaures herbívors, com els anquilosaures nodosaures, els sauròpodes titanosaures i els ornitòpodes (hadrosauroids i rhabdodontids), preferien viure en ambients continentals, com el curs mitjà dels rius, els llacs i els boscos d’interior, en comptes dels ambients costaners com llacunes, deltes, aiguamolls i platges. A més, l’estudi de les restes fòssils de sauròpodes titanosaures ha confirmat que aquests animals tenien preferència per nidificar en ambients fluvials o d’interior. En el cas dels dinosaures carnívors, els maniraptors de mida més petita també mostraven preferència pels ambients d’interior. En canvi, els grans depredadors com els abelisauroids tenien una distribució més uniforme, sense una preferència clara per cap tipus de medi.

Imatge 1. Preferències d’habitat dels diferents grups de dinosaures a la regió ibero-armoricana (sud-oest d’Europa) durant el Cretaci superior. (Reproduït a partir de Vázquez López et al., 2025.). Els cercles de colors indiquen la proporció d’individus presents a cada medi per visibilitzar la preferència de cada grup.

"La recerca aporta noves pistes sobre els efectes de l’anomenat 'intercanvi faunístic del Maastrichtià’, el moment en que moltes espècies noves van arribar a l’illa, com els hadrosauroids”, explica Albert Sellés, investigador de l’ICP-CERCA i el MCD. Afegeix que “aquesta arribada va generar competència amb les espècies que ja hi vivien, cosa que va provocar canvis importants en els ecosistemes de l’illa”. Aquesta competència podria explicar perquè alguns grups de dinosaures nadius, com els ornitòpodes rhabdodontids, es van extingir entre fa 72 i 69 milions d’anys. “Creiem que la presència dels hadrosauroids, més ben adaptats, va reduir progressivament l’hàbitat dels rhabdodontids, que no van poder competir pels mateixos recursos”, segueix Sellés.

D’altra banda, els titanosaures i els nodosaures semblen no haver-se vist afectats per aquest esdeveniment. “A diferència dels ornitòpodes, aquests grups probablement ocupaven un nínxol ecològic diferent, que no competia directament pels mateixos recursos”, apunta Albert-Prieto, investigador l’ICP-CERCA i el MCD. Això podria explicar per què van mantenir la seva presència sense grans canvis mentre altres dinosaures, com els rhabdodontids, desapareixien. “Aquests resultats ens ajuden a entendre millor com els diferents grups de dinosaures convivien i s’adaptaven dins d’aquests ecosistemes insulars”, conclou Prieto.

Els dinosaures dels Pirineus, els darrers d’Europa

La recerca és una mostra més de l’excepcional registre fòssil de dinosaures a Catalunya. Els jaciments dels Pirineus contenen les restes dels darrers dinosaures que van viure a Europa, pocs milions i fins i tot milers d’anys abans de la seva extinció global. Els fòssils que proporcionen són un recurs clau per a paleontòlegs i paleontòlogues, i també una font inesgotable de continguts per als centres d’interpretació i museus de la zona, que divulguen aquest patrimoni paleontològic únic. L’interès pels dinosaures pirinencs radica en el fet que representen els últims grups documentats a Europa, aportant informació crucial sobre els ecosistemes abans de l’extinció massiva del final del Cretaci.

Imatge principal: Recreació d'una plana d'inundació del Cretaci superior amb dinosaures titanosaures (a la dreta, en posició central), lambeosaurins (al fons), l'ornitòpode Pararhabdodon isonensis (esquerra) i un dromeosàurid (dreta, inferior).  (Oscar Sanisidro / (C) Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont).

Article de recerca:

• Vázquez López, B. J., Sellés, A., Prieto-Márquez, A. & Vila, B. (2025). Habitat preference of the dinosaurs from the Ibero-Armorican domain (Upper Cretaceous, south-western Europe).. Swiss Journal of Palaeontology, 144, 4 . https://doi.org/10.1186/s13358-024-00346-1