La informació sobre els primats de l’Eocè inferior d’Europa és a dia d’avui molt escassa, especialment pel que fa a la península Ibèrica. Amb el propòsit de contribuir al coneixement dels primers primats d’aquesta àrea, aquesta tesi s’ha endinsat en l’estudi d’un dels pocs tàxons coneguts durant aquest període, el gènere Agerinia. L’estudi d’aquest gènere ha inclòs, en primer lloc, la revisió del material prèviament assignat a Agerinia i l’estudi del material inèdit d’aquest gènere dipositat a les col·leccions de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (Sabadell, Barcelona). D’altra banda, s’han dut a terme diverses campanyes de camp als dipòsits continentals de l’Eocè inferior de distintes conques catalanes i s’ha estudiat en detall el material trobat en aquestes intervencions.
De forma més concreta, l’estudi del material inèdit d’Agerinia roselli del jaciment de les Saleres, juntament amb la revisió de les restes ja publicades d’aquesta espècie, ha permès esmenar la seva diagnosi. Aquest estudi ha evidenciat la presència d’algunes característiques no descrites fins ara, i ha consolidat la diferenciació d’aquest gènere amb altres adapiformes euroasiàtics. Per altra banda, l’estudi del material dentari d’Agerinia procedent del jaciment de Masia de l’Hereuet ha conclòs amb l’erecció de l’espècie Agerinia marandati. La definició d’aquest nou tàxon ha possibilitat la descripció per primera vegada les dP4, dP4, M1, M2 i M3 del gènere, així com constatar que no tenia les hemimandíbules fusionades. La revisió del material de diverses localitats assignat prèviament al gènere Agerinia ha resultat amb el canvi d’algunes determinacions taxonòmiques que resultaven inadequades. A més a més, s’ha constatat que l’únic euprimat identificat a l’Eocè inferior al nord-est de la península Ibèrica és Agerinia, ja que les mencions al gènere Cantius en alguns jaciments d’aquesta àrea no semblen suficientment fonamentades.
La prospecció i el mostreig dels materials continentals de l’Eocè inferior realitzats en les conques Sudpirinenca i de l’Ebre han suposat el descobriment d’onze localitats amb restes de vertebrats, sis de les quals han proporcionat fòssils atribuïts al gènere Agerinia. L’estudi del material procedent de Casa Retjo-1 ha conclòs amb la definició de la nova espècie Agerinia smithorum, que ha permès la primera descripció pel gènere de la P2, P2, P3 i P4. D’altra banda, les restes recuperades a Casa Retjo-3 i Cabana del Llúcio-1, molt semblants a les de Casa Retjo-1, s’han assignat també a Agerinia smithorum, i han fet possible la primera descripció pel gènere de la I1, I2 i P1. Per contra, l’escassetat de les peces trobades als nivells de Font del Torricó-1 i 3 només ha permès la seva determinació a nivell de gènere, pel que s’han assignat a Agerinia sp.
Vista lingual de la hemimandíbula d'Agerinia smithorum (holotip)
Les diferències morfològiques observades en les espècies estudiades s’han interpretat com canvis evolutius en un llinatge format per A. smithorum – A. marandati – A. roselli. Aquests canvis inclouen, entre altres, la reducció i el desplaçament bucal de la P1, la reducció del número d’arrels en la P2, la progressiva molarització de la P4, el tancament del trigònid de l’M1, la reducció del paracònid de l’M1 i l’M2 i el creixement de l’hipocon, paracònul, metacònul i l’augment de la crenulació de l’esmalt de l’M1 i l’M2. Aquesta hipòtesi està suportada per la posició estratigràfica relativa dels jaciments d’on s’han recuperat les restes de cada una d’aquestes espècies.
En aquest estudi s’han inferit també dos trets importants de la biologia d’Agerinia: el mode de locomoció i la massa corporal. L’estudi dels calcanis d’A. smithorum recuperats a Casa Retjo-1 i Cabana del Llúcio-1 ha permès interpretar aquesta espècie com un quadrúpede arbori moderadament actiu amb capacitat pel salt, tot i que no seria un saltador o grimpador vertical especialitzat. Per altra banda, la massa corporal estimada és molt similar per a les tres espècies d’Agerinia i oscil·la entre uns 500 i 900 g.
Finalment, s’han realitzat diverses anàlisis filogenètiques, que en tots els casos han agrupat en un sol clade les tres espècies d’Agerinia i han situat A. smithorum com a la més primitiva de totes, suportant així la hipòtesi del llinatge A. smithorum – A. marandati – A. roselli. El resultats d’aquestes anàlisis estableixen els sivaladàpids Hoanghonius i Rencunius com a clade germà d’Agerinia, mentre que no resolen les relacions d’aquests gèneres amb distints grups d’adapiformes europeus, posant en dubte l’origen monofilètic dels cercamònids (o cercamonins) i dels adapiformes.
