Els dinoteris son un grup de proboscidis extints remotament emparentats amb els elefants actuals que es caracteritzen per presentar unes defenses (o “ullals”, tot i que, estrictament parlant, són les dents incisives) corbades cap enrere i que, a diferència de les dels elefants, sortien de la mandíbula i no del maxil·lar. Les potes i el coll també eren proporcionalment més llargs que en l’actual elefant africà.
Entre els anys 2008 i 2011, i gràcies al control paleontològic dut a terme durant la construcció de la Ronda Oest de Sabadell (Catalunya), es van recuperar prop de 1.200 restes fòssils de vertebrats. Entre elles, es van excavar 26 dents de dinoteri d’entre 9,1 i 9,4 milions d’anys d’antiguitat i que representen l’evidència més antiga de l’espècie Deinotherium proavum a Europa. De les tres espècies que es coneixen al continent, D. proavum és la més gran de totes. Fins avui, la resta mes antiga d’aquesta espècie s’havia localitzat a Turquia. La recerca duta a terme per investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) ha estat publicada a la revista Journal of Vertebrate Paleontology.
Imatge 2. Tres de les vint-i-sis dents fòssils analitzades en l'estudi
Els dinoteris es varen originar a l’Àfrica i posteriorment es van distribuir per tot Europa fa uns 17 milions d’anys, poc després de l’arribada d’altres proboscidis més estretament relacionats amb els elefants, com els gomfoteris. A l’Àfrica, l’espècie Deinotherium bozasi va sobreviure fins fa un milió d’anys, arribant a coexistir amb els primers membres del gènere Homo. A Europa, durant el Miocè hi havia cinc espècies de dinoteri pertanyents a dos gèneres diferents: Prodeinotherium i Deinotherium. En diversos jaciments de la conca del Vallès-Penedès s’han recuperat nombrosos fòssils diferents espècies de Deinotherium, amb alguns esquelets parcials.
Imatge 3. Esquelet parcial de Deinotherium giganteum de la col·lecció de l’ICP provinent del jaciment de Can Roqueta (Sabadell).
Les dents dels dinoteris són força diferents de les dels elefants. Les molars tenen dues o tres crestes transversals, semblants a les dels tapirs. De fet, aquesta semblança va fer que Georges Cuvier, naturalista francès considerat com el “pare” de la paleontologia, s’imaginés que pertanyien a una mena de tapir gegantí. De fet, “Deinotherium” significa “bèstia terrible”. Com en els humans i molts altres mamífers, tenien totes les dents permanents alhora, a diferència dels elefants, on les dents surten per darrera i desplacen la del davant a mesura que es va desgastant.
Imatge principal: Recreació de dos exemplars de dinoteri (Oscar Sanisidro / cortesia de CosmoCaixa).
Article original: Alba, D. M., Gasamans, N., Pons-Monjo, G., Luján, À. H., Robles, J. M., Obradó, P., & Casanovas-Vilar, I. (2020). DOI: 10.1080/02724634.2020.1775624
