L'estudi, liderat per l'investigador Isaac Casanovas Vilar i en el qual han col.laborat altres membres de l'ICP, del Museu Naturalis de Leiden i del Museu de Ciències Naturals de Madrid, trenca amb alguns dels grans tòpics sobre les extincions provocades pels canvis climàtics .
El grup de recerca ha analitzat el registre de mamífers de la Península Ibèrica durant part del Miocè (de 16 a 6 milions d'anys), que és a més, el més complet que existeix a tot Europa d'aquest període. Les dades corroboren la hipòtesi que, davant les fortes variacions climàtiques, els petits mamífers són els que tenen menys possibilitats de supervivència.
L'objectiu de l'estudi es va basar en determinar de quina manera el clima podia afectar la diversitat d'espècies i la seva distribució al llarg del territori. Les dades van permetre confirmar que en les èpoques de bonança climàtica, els hàbitats favorables per a molts mamífers es van expandir i per tant aquests animals també van ampliar la seva distribució per tot Europa arribant fins a la Península Ibèrica. Les restes fòssils trobades a la península corresponents a aquest període, suggereixen l'existència d'una fauna més semblant a la de la resta d'Europa. En canviar de nou el clima, aquests hàbitats favorables, primer es van fragmentar en les regions més meridionals, per finalment desaparèixer per complet. En resposta a aquesta forta variació climàtica els animals van tornar de nou a les regions més septentrionals de les que originalment provenien Així, la diversitat de mamífers de la península Ibèrica va créixer i va minvar en resposta a les migracions dels mamífers de la resta d'Europa.
Gràfica que il·lustra l’efecte dels canvis climàtics sobre la diversitat de mamífers a la Península Ibèrica.
La corba de l’esquerra mostra el descens global de les temperatures al Miocè (entre 16 i 6 milions d’anys) en gran part degut al creixement dels casquets polars antàrtic i àrtic (barres blaves).Les altres dues corbes representen el creixement de la diversitat de petits i grans mamífers. A l’esquerra de la línia discontínua el creixement és negatiu, és a dir desapareixen més gèneres que no pas n’apareixen. En moments de clima propici per a ells (àrea marcada amb verd a la corba) l’hàbitat de alguns gèneres que habiten la resta d’Europa s’expandeix cap al sud i aquests animals es poden dispersar per la península, incrementant la diversitat. Quan el clima no és l’adequat (àrea marcada en vermell) aquests hàbitats es fragmenten a les zones del sud d’Europa. Els grans mamífers poden sobreviure als hàbitats fragmentats i acaben retirant-se més al nord. Per contra, els petits mamífers no es poden dispersar entre les ‘taques’ d’un hàbitat fragmentat, i quan queden confinats a taques massa petites acaben per extingir-se. El resultat és que decreix la diversitat, sobretot de petits mamífers.
No obstant això, l'estudi ha demostrat que aquestes dinàmiques no són en general aplicables a tots els mamífers, ja que la mida juga un paper molt important en el procés descrit. La capacitat per dispersar i migrar es relaciona directament amb la mida corporal. Els grans mamífers poden "perseguir" els seus hàbitats preferits en el seu retrocés cap al nord, ja que la seva major capacitat de dispersió els permet migrar entre petits sectors del seu antic hàbitat fins a poder arribar als llocs on aquest hàbitat és continu. Per als petits mamífers, com és el cas de les musaranyes, els eriçons, els talps o els ratpenats, la situació es complica, ja que la seva capacitat de dispersió és molt menor. Així, en fragmentar el seu hàbitat podrien quedar confinats a zones molt restringides, i no podrà migrar cap al nord d'Europa. En desaparèixer del tot les zones d'antic hàbitat, a causa de les fortes variacions en el clima, acabarien per extingir-se. Així doncs, en un món afectat per importants canvis climàtics dels petits mamífers juguen amb desavantatge en la lluita per la supervivència.
El Departament de Neogen i Quaternari
Durant els últims 23 milions d’anys han succeït una sèrie d’esdeveniments climàtics i fisiogràfics que que han determinat l’evolució de les faunes actuals i en última instància, dels humans. El Grup de Faunes del Neogen i Quaternari s’ocupa de l’estudi dels fòssils i de la dinàmica dels paleoambients i els ecosistemesdurant aquests períodes. Els investigadors d’aquest departament analitzen en profunditat les faunes de vertebrats des de diversos punts de vista com el taxonòmic (descripció de nous gèneres i espècies), filogenètic (relacions evolutives entre diversos grups) i el paleobiològic (estudi de les restes fòssils amb un enfoc biològic). A més, també s’ocupa d’aspectes biostratigràfics i biocronològics (successió dels fòssils en els estrats i en el temps), tafonòmics (estudi de la història post-mortem i del procés de fossilitazació de les restes) i paleoecològics (estudi del clima i l’ecosistema del passat per comprendre la història de la vida)
Consulteu l'article original:
