A finals dels anys setanta del segle passat, Lourdes Casanovas i Josep Vicenç Santafè, pioners de la paleontologia de dinosaures catalana, van dirigir diverses excavacions als voltants de Morella (País Valencià). Com a paleontòlegs de l'Institut de Paleontologia de Sabadell, institució precursora de l'actual Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), van recuperar una considerable quantitat de restes de dinosaures herbívors a la província de Castelló, incloent-hi l'Iguanodon, el cuirassat Polacanthus, i gegantins braquiosaures. En algunes d’aquestes campanyes, també van recuperar algunes restes de teròpodes, és a dir, de dinosaures carnívors. 

Encara que la majoria dels fòssils havien estat publicats prèviament en revistes científiques, alguns elements d’aquests teròpodes van quedar sense estudiar a les col·leccions del Museu de l'ICP. Ara, arran d'una revisió del material històric dels voltants de Morella, s'ha completat la descripció d'una gran dent i dues vèrtebres de la cua que pertanyen a dos grups diferents de dinosaures teròpodes de fa uns 125 milions d’anys, durant el Cretaci inferior. 

La dent, d'aproximadament 4 cm de longitud, destaca per la seva forma cònica amb estries longitudinals i serretes només en un dels marges. Per aquestes característiques distintives, s'ha assignat a l'espècie d'espinosàurid Protathlitis, la qual va ser descrita l'any passat al jaciment d'ANA, a prop de la localitat de Cinctorres i a pocs quilòmetres de Morella.  

Imatge 1. Dent de Protathlitis del Barremià de Morella (extret de Montealegre et al.).  

Els espinosàurids eren un grup de dinosaures depredadors adaptats a un estil de vida semi-aquàtic, amb musells allargats i dents còniques semblants a les dels cocodrils actuals. Fins i tot, alguns espinosaures tenien una mena de vela que recorria tot el seu dors i cua. En canvi, Protathlitis pertany al subgrup dels barioniquins, uns espinosaures amb un estil de vida més terrestre que els seus parents espinosaurins. Aquesta dent representa la segona evidència de Protathlitis a la península Ibèrica. 

Imatge 2. Recreació de l’aspecte en vida d’un espinosàurid barioniquí (Oscar Sanisidro / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont). 

Per altra banda, les vèrtebres de la cua presenten característiques molt semblants a les dels carcarodontosaures, un grup que inclou les espècies de  dinosaures carnívors més grans del Cretaci inferior. Aquest grup, amb una àmplia distribució geogràfica, eren especialment abundants i diversos a Sud-amèrica i Àfrica, tot i que també se'n tenen evidències a Nord-amèrica i Àsia. 

Imatge 3. Vèrtebra caudal de carcarodontosàurid del Barremià de Morella (extret de Montealegre et al.).  

"Les vèrtebres estudiades mostren una configuració clarament diferent de les del conegut Concavenator, que és l'únic carcarodontosàurid descrit a Espanya i d'una edat molt similar a les restes de Morella", comenta Adrián Montealegre, primer signant de l'article. A més, afegeix: "En canvi, són molt més semblants a les d’Acrocanthosaurus, un carcarodontosàurid de Nord-amèrica".

L'estudi conclou que, les restes fòssils descrites són una evidència d'una nova espècie de dinosaure carnívor fins ara desconeguda a la península Ibèrica. A més, les dades actuals indiquen una notable diversitat de dinosaures teròpodes, particularment d'espinosaures i carcarodontosaures, a la zona occidental de la Península durant el Cretaci Inferior, destacant-se com un tret característic d'aquesta regió.

D’acord amb l’estudi, la gran quantitat de depredadors coexistint tots junts en el mateix espai i temps, podria haver condicionat la presència d'un altre grup de depredadors que s’ha identificat a altres regions d'Europa, com Portugal i Anglaterra, però no a Espanya. Són els tiranosauroids, els avantpassats del temut Tyrannosaurus rex.  “La presència d'espinosaures i carcarodontosaures en aquesta zona de la península Ibèrica hauria impedit que espècies del mateix grup que l'icònic T. rex visquessin aquí, possiblement perquè competien pels mateixos recursos. Sembla que hi havia massa dinosaures a taula i no hi havia recursos per a tots. Així que les primeres faunes a establir-se, els espinosaures i carcarodontosaures, van ser les que van trobar cadira lliure", conclou Albert Sellés, investigador de l'ICP i coordinador de la recerca.

Fa aproximadament 125 milions d’anys, les terres que avui ocupen la part nord del País Valencià estava dominada per una enorme plana d’inundació fangosa. Una gran quantitat de rius poc cabalosos es ramificaven i travessaven aquesta plana fins a desembocar a prop d’una costa dominada per les marees. El clima d’aquell moment era subtropical àrid, el que significava que hi havia llargs períodes d’aridesa alternats amb d’altres de precipitació abundant. És en aquesta època de pluges que els rius es desbordaven i ho arrossegaven tot al seu pas, incloent-hi restes les restes de grans dinosaures, com és possiblement el cas de Garumbatitan, un sauròpode de grans dimensions descobert fa poc molt a prop de Morella.

Dinosaures del llevant peninsular

La zona nord de la província de Castelló destaca com una àrea clau per l'estudi dels dinosaures del llevant peninsular, gràcies a la seva riquesa geològica i paleontològica. Tot i que les troballes de restes fòssils a Morella es remunten a 1872, és entre 1978 i 1980 que l'Institut de Paleontologia de Sabadell va realitzar sis excavacions, sota la direcció de Lourdes Casanovas i José Vicente Santafé. Aquestes excavacions van ser les primeres que van tenir lloc de forma sistemàtica per equips de professionals de la paleontologia a la península Ibèrica en jaciments de dinosaures, i van permetre la recuperació de nombrosos fòssils.

Des d'aleshores, l'ICP, especialment des de 2002, ha dut a terme diverses excavacions, descobrint nombrosos jaciments de dinosaures de la zona, entre els quals es troba el jaciment ANA a Cinctorres. Descobert el 1998, el jaciment ANA ha proporcionat principalment restes fòssils de dinosaures amb una antiguitat d'uns 126 milions d'anys, convertint-se en un lloc destacat per les seves contribucions científiques i patrimonials.

Imatge principal: A l’esquerra es mostra la dent assignada al barioniquí Protathlitis. A la dreta s’ensenya les dues vèrtebres atribuïdes a un carcaradontosaure indeterminat. A sota es mostra la comparativa de mida dels dos dinosaures en relació amb una persona adulta.

Article de recerca:

• Montealegre, A., Castillo-Visa, O., Sellés, A. (2024). New theropod remains from the late Barremian (Early Cretaceous) of Eastern Iberian Peninsula. Historical Biology. DOI: 10.1080/08912963.2024.2308220