Mamut. El gigante de la Edad de Hielo és una proposta itinerant de la Fundació “La Caixa” centrada en com eren aquests enormes animals de l’Edat de Gel i el seu hàbitat. L’exposició aprofundeix en les causes de l’extinció d’aquests mamífers que van habitar el planeta al llarg del Pliocè, fa cinc milions d’anys, i es van extingir fa tan sols quatre mil anys. A banda d’un esquelet de mamut complet, la mostra també conté peces úniques d’altres proboscidis —l’ordre de mamífers que inclou en els mamuts, elefants, mastodonts i dinoteris, que es caracteritza per la presència d’una trompa versàtil que fan servir, entre altres coses, per endur-se l’aliment a la boca—, com molars de diferents espècies entre les quals es troba la de Deinotherium giganteum cedida per l’lnstitut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP).
La troballa de l’exemplar va tenir lloc entre el 2008 i 2009 al municipi de Viladecavalls, pròxim a Terrassa (Vallès Occidental). Arran de les obres per construir l’Autovia Orbital de Barcelona B-40, l’aleshores Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya va considerar necessari dur a terme un control paleontològic per l'alta probabilitat que els sediments de la zona continguessin fòssils. Les troballes d’aquesta intervenció inclouen restes vegetals, closques de mol·luscs i, sobretot, restes de vertebrats que, majoritàriament, corresponen a macromamífers, entre les quals es troba la molar en qüestió. Els fòssils de la zona estudiada són d’una edat compresa entre el Miocè mitjà i superior.
Imatge de la molar M3 de Deinotherium giganteum vista des de dalt. La barra d’escala és de 10 cm.
Les marques que els aliments ingerits deixen a la superfície de les dents de les espècies extintes dona informació sobre la seva dieta i, alhora, proporciona pistes de l’hàbitat que van poblar. Però també, en el cas del Deinotherium giganteum, les seves molars amaguen la història del nom de l’espècie. A principis del segle XIX, el naturalista francès i pare de la paleontologia Georges Cuvier, va ser el primer a estudiar els queixals d’aquest animal. Les primeres troballes van desconcertar a l’equip investigador, ja que constaven de dues senzilles crestes paral·leles prou altes i que recordaven a les dels actuals tapirs, excepte pel fet que eren molt més grossos. Cuvier va imaginar un tapir de dimensions desorbitades i el va anomenar Deinotherium giganteum, que vol dir “bèstia terrible gegant”.
No va ser fins més endavant, quan es van trobar altres restes fòssils que van permetre aclarir que es tractava d’un proboscidi, parent dels elefants actuals. Un aspecte que els diferencia dels seus parents moderns són les defenses (el que comunament anomenem “ullals”) corbades cap avall que neixen de la mandíbula. Però també, els queixals incloïen dues premolars i tres molars, a diferència dels elefants que només tenen una premolar o molar que és reemplaçada per la següent dent quan es desgasta. A més les dents dels elefants són molt llargues, compactes i formades per diverses crestes baixes, mentre que les dels dinoteris són quadrades i tan sols tenen dues crestes altes.
Els dinoteris són un dels mamífers terrestres més grans que mai han poblat l’actual Catalunya, feien gairebé 7 metres de llarg i fins a 4,5 metres d’alçada. Es van estendre per Europa, Àfrica i Àsia, però es van extingir poc abans que apareguessin els primers mamuts.
Imatge principal: Recreació de l'aspecte en vida de Deinotherium giganteum. Roc Olivé / © Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Amb la col·laboració de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología – Ministerio de Economía, Industria y Competitividad.
