Un estudi publicat a la revista Scientific Reports analitza la biomecànica del crani dels temnospòndils –un grup d’amfibis extints de grans dimensions– per aclarir quin era el paper d’aquests animals en els ecosistemes de fa 250 milions d’anys. Els resultats mostren una posició diferent a la que ocupen les salamandres actuals, però també diferent a la dels cocodrils, als que s’hi assemblen en mida i aspecte. La recerca, basada en tècniques de biomecànica computacional, està encapçalada per Josep Fortuny, investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP). L’estudi tanca un debat històric sobre el paper que jugaven els temnospòndils en els ecosistemes del Triàsic. Aquest grup d’amfibis dominava els ambients aquàtics d’aigua dolça (rius, llacs, aiguamolls...) i alguns representant d’aquest grup van tendir a fer-se gegants, assolint els 5-6 metres de longitud. Malgrat el seu parentiu amb les salamandres i tritons, els científics debatien –a causa de la seva aparença externa i les seves grans dimensions, més properes a les dels cocodrils– si aquests animals tenien una biologia semblant a les salamandres gegants actuals (com la Xina o de Califòrnia) o un mode de vida similar a la dels cocodrils, tot i que encara faltaven uns 25 milions d’anys perquè aquests apareguessin sobre la Terra.
“Ni com els cocodrils, ni com les salamandres”, explica Josep Fortuny, cap del grup de recerca en paleontologia virtual de l’ICP que encapçala l’estudi. “Quan analitzem la biomecànica del crani dels temnospòndils i la comparem amb la de cocodrils i salamandres actuals veiem que els amfibis extints ocupaven una posició molt diferent a l’ecosistema a la que ocupen aquests animals actuals”, comenta Fortuny. En alguns aspectes –com en la forma del crani– s’assemblen als cocodrils, però la seva naturalesa amfíbia condicionava la forma plana del seu cap i dificultava l’aparició d’un paladar secundari, un tret que sí que presenten els cocodrils i que els permet respirar inclús amb la boca plena d’aigua. Les dues espècies de temnospòndils analitzades són Edingerella madagascariensis i Stanocephalosaurus birdi.
Comparació del model de mossegada bilateral de diversos animals. D’esquerra a dreta, salamandra gegant de Califòrnia, els dos temnospòndils extints i un cocodril actual. En vermell, les zones que presenten més tensió durant la mossegada. (Josep Fortuny / ICP)
Estudis previs havien analitzat la diversitat ecològica dels temnospòndils: mentre que algunes espècies succionaven el menjar com les salamandres actuals, d’altres espècies caçaven de forma activa, de forma similar a com ho fan avui dia els cocodrils. Precisament, l’extinció dels temnospòndils a començaments del Juràssic coincideix amb l’aparició de les primeres formes cocodrilianes. “La causa del declivi d’aquests amfibis gegants continua essent una pregunta oberta però, amb les dades actuals, no seria forassenyat pensar que l’aparició dels primers representants dels cocodrils va tenir alguna cosa a veure en la seva desaparició”, comenta Fortuny.
Reconstrucció de Calmasuchus acri, un temnospòndil capitosaure que vivia al que avui dia és el massís del Montseny
(Mauricio Antón / ICP)
Les dades d’aquest estudi s’han obtingut mitjançant biomecànica computacional, una eina molt potent en recerca per estudiar aspectes ecològics d’animals actuals o extints. Consisteix en fer simulacions del funcionament de determinades estructures biològiques a partir de la seva morfologia. D’aquesta manera es pot simular la mossegada d’un animal i analitzar la força que fa amb les mandíbules, per citar només un exemple. A partir dels resultats obtinguts es poden fer aproximacions a la seva dieta, a la seva manera de caçar, etc. La biomecànica computacional també s’ha demostrat molt valuosa per aprofundir en la biologia d’espècies poc conegudes o en perill d’extinció, com en el cas de la salamandra gegant de la Xina.
Animació que reprodueix les tensions que apareixen durant una mossegada bilateral en les diferents espècies.
L’estudi ha estat publicat a la revista Scientific Reports que forma part del grup editorial Nature. La recerca s’ha dut a terme en col·laboració amb investigadors del Muséum national d'Histoire Naturelle de Paris, el Centrum fur Naturkunde (Universitat d’Hamburg) del Departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat Politècnica de Catalunya.
Aprofitar la crisi
La desaparició de fins a un 90% de les espècies va suposar una oportunitat per diversos grups durant el Triàsic, entre els que trobem les tortugues, que han arribat fins als nostres dies. Aquesta gran extinció que va tenir lloc fa 250 milions d’anys –menys coneguda que la que va acabar amb els dinosaures, però molt més severa– també va ser una oportunitat pels temnospòndils per diversificar-se i dominar la majoria d’ambients d’aigua dolça. Altres grups, com els dinosaures, van aparèixer a finals del Triàsic (fa uns 200 milions d’anys) i van dominar els ecosistemes fins a finals del Cretaci.
A Catalunya hi ha diversos jaciments amb restes de temnospòndils com el de Sarroca de Bellera (Pallars Jussà) o La Móra, al Montseny on està ben representada l’espècie Calmasuchus acri, coneguda com “el capitosaure del Montseny”.
+ info: Fortuny, J. et al. Comparative 3D analyses and palaeoecology of giant early amphibians (Temnospondyli: Stereospondyli). Sci. Rep. 6, 30387; doi: 10.1038/srep30387 (2016).
