L’article original va ser publicat a Science el 23 de gener de 2015 on, un equip d’investigadors encapçalat per Matthew M. Skinner de la Universitat de Kent (Anglaterra) inferia, a partir de l’anàlisi de l’estructura òssia interna dels metacarpians (els ossos del palmell de la mà), que l’espècie Australopithecus africanus feia servir en vida les mans de la mateixa manera que els humans actuals, ja que l’estructura d’aquesta zona és molt semblant en ambdues espècies. Els autors d'aquest article concloïen que aquest australopitec ja fabricava i manipulava eines de pedra fa 3 milions d'anys, malgrat que que no s'han trobat eines tan antigues associades a aquesta espècie fòssil.
En un comentari tècnic que publica avui la mateixa revista Science, els investigadors Sergio Almécija, David M. Alba iSalvador Moyà-Solà de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) conjuntament amb altres col·legues de la Stony Brook University (Nova York), rebaten aquesta hipòtesi. En l’article, els investigadors posen en qüestió les afirmacions fetes per Skinner i els seus col·legues aduint que, malgrat que l'estructura interna dels metacarpians d’A. africanus és efectivament més semblant a la dels humans que a la dels ximpanzés, aquest fet no està relacionat amb la seva funció sinó que és un fet lògic tenint en compte que els australopitecs estan més emparentats amb els humans moderns que no pas amb els ximpanzés.
Els investigadors consideren que les semblances morfològiques entre espècies diferents no es poden relacionar directament amb la capacitat de fabricar i utilitzar eines de pedra, sinó que cal considerar també les capacitats cognitives de l’espècie en qüestió. “Per tal de ser precís en els moviments de les mans, no només necessitem una anatomia adequada sinó que cal una determinada configuració neurobiològica, amb capacitats cognitives avançades”, explica Almécija. “Si li posem un motor d’un Seat 600 a un Ferrari, no podem fer les coses que fa un Ferrari, encara que vist des de fora allò sembli un Ferrari”, bromeja l’investigador.
Trobem un exemple d’aquesta circumstància en la nostra pròpia mà: els humans presenten una destresa especial a l’hora d’agafar objectes fent servir una pinça de precisió amb les polpes del polze i els altes dits (una habilitat que en anglès es coneix com pad-to-pad precision grip). Aquesta mateixa pinça de precisió tan sofisticada, però, també s’ha descrit en espècies cronològicament molt anteriors a la data de les primeres eines de pedra documentades, com és el cas d’Orrorin, un dels membres més antics del llinatge humà de fa uns 6 milions d'anys.
En l’article original, l’equip d’investigadors encapçalat per Skinner assumia que la distribució de l’os trabecular o esponjós dels metacarpians permetia estudiar les càrregues dinàmiques que pateixen els ossos en vida. És a dir, que la distribució d’aquest tipus d’os proporcionava informació inequívoca de les habilitats dels australopitecs amb les mans. Els investigadors de l'ICP i la universitat Stony Brook opinen, però, que tot i que aquesta assumpció pot ser vàlida en certs ossos (per exemple, els que suporten el nostre pes al caminar), no s'ha demostrat que sigui el cas de la mà i en moviments tan subtils com la subjecció d’un objecte.
Els investigadors de l’ICP conclouen que la mà humana és molt primitiva en la seva estructura i per tant no és sorprenent que els australopitecs tinguessin una mà semblant a la dels humans moderns fa més de 3 milions d'anys. Això vol dir que la mà humana no va evolucionar específicament per fer eines de pedra, sinó que quan els primers membres del nostre llinatge amb capacitats cognitives avançades van començar a fabricar eines de forma sistemàtica, les seves mans ja tenien una forma similar a l'actual.
+ info: Almécija, S., Wallace, I.J., Judex, S., Alba, D.M., Moyà-Solà, S. Comment on “Human-like hand use inAustralopithecus africanus”. 2015. Science. June, 4;348 (6239):1101. doi: 10.1126/science.aaa8414
+ article original: Skinner, M.M. et al. Human-like hand use in Australopithecus africanus. 2015. Science. Jan 23;347(6220):395-9. doi: 10.1126/science.1261735