A Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà), el municipi més petit de Catalunya, s’han recuperat més de 200 peces fòssils de la dentició del que ha resultat una nova espècie de primat: Anchomomys frontanyensis. Aquest registre fòssil és el més complet del món per aquest gènere de petits prosimis, que ens podem imaginar similars als actuals loris i lèmurs malgrat que no són del seu mateix grup. Els darrers adapiformes, el grup al que pertanyen aquests petits primats, van extingir-se en el Miocè superior –fa uns 20 milions d’anys-, però el seu gran declivi data en el pas de l’Eocè a l’Oligocè –fa uns 34 milions d’anys.
El jaciment de Sant Jaume de Frontanyà data de fa uns 40,5 milions d’anys, cosa que situa a aquests espècimens Anchomomys frontanyensis a l’Eocè mitjà. En aquest mateix jaciment, es van trobar les restes de Pseudoloris pyrenaicus, una nova espècie de primat descrita en un treball publicat l’any passat per aquests mateixos autors a l’American Journal of Physical Anthropology.
L’agulla del paller
Trobar dents d’aproximadament un mil·límetre en un jaciment, i d’aquí extreure’n prou informació com per descriure un nou primat: realment sembla més un treball de ciència ficció que no una recerca en paleontologia. Judit Marigó, investigadora de l’ICP i co-autora de l’article, ens explica com es troben aquestes restes fòssils tan petites i què ens permeten entendre.
“La veritat és que és una feina complexa i llarga, de vegades pesada. Tot comença en l’excavació on sovint es recullen mostres molt grans de sediment, que poden arribar a pesar tones. Però aquests sediments es recullen només en llocs on prèviament s’han detectat fòssils, o sigui que tenim l’al·licient que en principi alguna cosa trobarem. Tot el sediment es renta amb aigua a través d’un tamís per eliminar-ne la part argilosa. El residu que queda al tamís s’asseca i se sotmet a un procés de laboratori. Aquí, amb pinces i una lupa binocular, es recuperen les petites restes fòssils per després poder-les estudiar. Tot plegat són hores i hores de feina, i de més d’una persona. Es fa pesat, però recuperar els fòssils compensa l’esforç.”
Sant Jaume de Frontanyà, un jaciment lligat a la història de l’ICP
Aquest jaciment es comença a estudiar els anys 90 del segle passat, i són precisament Salvador Moyà i Meike Köhler, aleshores investigadors de l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell, i actualment investigadors de l’ICP –on lideren la recerca en primats i en paleobiologia de vertebrats, respectivament- els que en comencen a fer els primers descobriments. Des d’aleshores, s’ha descobert en aquest jaciment restes fòssils que completen un registre de fauna molt complet. Creodonts, mamífers carnívors de fa uns cinquanta milions d’anys, actualment extints; perissodàctils, mamífers herbívors ungulats, amb un nombre senar de dits, entre els que actualment trobem els cavalls o els rinoceronts; artiodàctils, mamífers també ungulats, però amb un nombre parell de dits, entre els que actualment hi trobem els camells o les girafes; diferents espècies de rosegadors; insectívors i diferents espècies de primats.
