L'1 de maig sortia de l’aeroport de Barcelona, amb la idea de passar dos mesos visitant les col·leccions de l’American Museum of Natural History de Nova York (AMNH). Vaig aterrar a l’aeroport JFK a la tarda, i durant el llarg viatge en metro es va fer de nit, així que en quan vaig tocar el llit vaig caure rendit. Sorprenentment el jetlag no em va afectar (cosa que no puc dir del viatge de tornada) així que vaig dormir bé i el dia següent no vaig tenir problemes per ser al museu a l’hora pactada.
Un cop allà va començar la burocràcia: papers i més papers per omplir, fotografia, empremtes dactilars, etc. Passada una bona estona, per fi, em vaig dirigir a la sala de col·leccions acompanyat d’en Carl Mehling, l’encarregat de facilitar l’accès al material de les col·leccions d’amfibis, rèptils i aus fòssils als investigadors visitants. L’explicació va ser curta, i en pocs minuts em vaig trobar sol davant d’uns quants milers d’exemplars de llangardaixos fòssils, a més de material de comparació actual. Era important prioritzar, ja que sabia que tot i tenir dos mesos per endavant no em donaria temps de veure-ho tot. Per començar, a l’AMNH hi tenen dipositats un gran nombre d’exemplars tipus d’espècies ja descrites. Els tipus són importants perquè per comparació amb ells podem decidir si altres exemplars pertanyen a la mateixa espècie o no. A més dels tipus, una gran part del material dipositat són exemplars referits a espècies concretes, i que ja ha estat figurat i/o descrit en alguna publicació. Aquest material és interessant perquè et permet veure quins caràcters són variables dins la mateixa espècie, a més de que normalment s’hi troben representades parts no preservades en el material tipus. Per acabar, i això va ser una gran sorpresa per mi, una gran part de la col·lecció era inèdita (no havia estat mai publicada) i els exemplars ni tan sols estaven classificats més enllà de que es tractava de llangardaixos. Tot i que aquest darrer material resultava força atractiu, vaig decidir començar pel material ja classificat, i fer-me una idea del que havia estat estudiat amb anterioritat, així em seria més fàcil reconèixer l’interès dels exemplars inèdits, si és que en teníen algun.
Com que la meva recerca es centra en els llangardaixos del Cretaci i del Paleogen, vaig posar més ènfasi en els exemplars d’aquestes edats, passant només per sobre dels llangardaixos més moderns. El material del Juràssic Superior, Cretaci Superior, Paleocè, Eocè i Oligocè va resultar-me força interessant, en especial el del Cretaci Superior i Paleocè, ja que conté el registre d’algunes espècies de llangardaixos que creuen el límit K/T , límit en el qual s’extingeixen els dinosaures no avians, entre molts altres grups. En quant al material inèdit, com era d’esperar, hi vaig trobar material interessant. Prèvia autorització de l’encarregat de les col·leccions, el Dr. Mark Norell, vaig procedir a la recollida de dades (fotografies, dibuixos, mesures, descripció de la morfologia...) sobre aquests exemplars, amb la intenció de publicar resultats en el futur. De fet, en el moment d’escriure aquestes línies, els primers resultats obtinguts a partir d’aquesta visita ja han estat enviats a les Jornades de la Sociedad Española de Paleontología (SEP2011) que organitza l’ICP aquest octubre. Així doncs, no només s’aprofita el coneixement acumulat en aquest tipus d’institucions durant tant de temps, sinó que se’n pot generar de nou.
A més, en un cop de sort, vaig poder aprofitar una visita del nostre company Sergio Almécija al CT Scan per escanejar dos exemplars espectaculars de llangardaixos de l’Oligocè. Es tracta de dos cranis força complets coberts d’osteoderms. El més interessant del CT Scan és que fa possible accedir a zones interiors del crani, o simplement eliminar digitalment els osteoderms per deixar els ossos al descobert, i, amb una mica de sort, poder descriure així caracters morfològics desconeguts fins ara.
Deixant de banda les col·leccions, l’exposició de l’AMNH és espectacular, i t’hi pots perdre durant hores i hores. Les exposicions inclouen des de meteorits i minerals a tot tipus de fòssils, passant per animals dissecats i estris de tota mena de diverses cultures d’arreu del món. Les dues sales de dinosaures, la dels orígens dels vertebrats i la de mamífers fòssils resulten especialment interessants per a un paleontòleg. A més, a la biblioteca es pot accedir a un gran nombre de publicacions de difícil accés des d’altres parts del món. Per últim, deixant de banda el museu, la fama de ciutat cosmopolita i dinàmica de Nova York és plenament merescuda, i potser el que més m’ha sorprès ha estat l’amabilitat de tothom amb qui he tractat, tant dins com fora del museu. Ha estat una experiència inoblidable i molt constructiva. Ara toca treure’n un rendiment científic i començar a pensar en el següent lloc a visitar!
