Miriam Pérez de los Ríos, membre del Grup de Recerca de Paleoprimatologia i Paleontologia Humana, és la primera autora de l'article 'The nasal and paranasal architecture of the Middle Miocene apel Pierolapithecus catalaunicus (primats: Hominidae): Phylogenetic Implications’, que s'endinsa en l'interior de la cara d'aquest homínid. La investigació, publicada recentment a la revista Journal of Human Evolution, aplica la tècnica de la tomografia computada -la mateixa que permet diagnosticar malalties i lesions en humans- per descobrir racons amagats en les restes fòssils de Pierolapithecus. Com ens explica Miriam,
Aquest estudi serà un referent en el coneixement de les estructures internes de primats del Miocè, dels quals es coneix encara molt poc. D'altra banda, es tracta d'un treball innovador en l'aplicació de la tomografia computada en els fòssils de primats tan antics, ja que normalment només s'han fet estudis d'aquest tipus en fòssils d'Australopithecus o Homo. El coneixement de totes aquestes estructures ens aporta noves dades a l'hora d'ubicar a Pierolapithecus en el complex entramat de les relacions filogenètiques dels primats.
Pierolapithecus catalaunicus és un espècimen molt singular, l'únic que coneixem d'aquest gènere i espècie d'homínids, que va viure fa uns 12 milions d'anys a la Conca del Vallès-Penedès. Del seu esquelet es van recuperar més de 80 restes en els jaciments del Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Barcelona), entre els quals destaca l’esplacnocrani, la ja més que coneguda cara d’en Pau. Cadascun d'aquests fòssils, i no diguem la seva cara, són peces d'un excepcional valor científic i patrimonial.
A través de l'observació directa s'ha pogut explorar multitud de detalls, que van anar esgranant com era en Pau: postura ortògrada, amb el tors erecte i els omòplats a la part posterior de l'esquena; un polze relativament llarg en relació amb la longitud de la mà, com passa també en els humans i que ens mostra que no podria penjar-se dels arbres; visió estereoscòpica, ja que la part superior del nas està en el mateix pla que els ulls; i un llarg etcètera. Però tot i que n’hem après molt sobre ell, existeix encara una discussió científica sobre la posició de Pierolapithecus en la filogènia dels homínids: uns el situen com un dels homínids més primitius, i altres com un dels primers hominins.
Els homínids inclouen tots els grans simis, actuals (ximpanzés, bonobos, orangutans i goril·les) i extints, mentre que els hominins són una subfamília que inclou als humans, així com els integrants de la seva línia evolutiva directa, goril·les, bonobos i ximpanzés . Els orangutans, membres actuals del gènere Pongo, no són hominins. La discussió és, doncs, sobre si Pierolapithecus és un hominin o un homínid basal.
L'estudi de les estructures pneumàtiques del crani de Pierolapithecus, les cavitats paranasals, així com altres estructures del paladar i de la zona nasal, han aportat noves dades a aquesta discussió, que assenyala un cop més a Pau com un dels homínids més antics, és a dir, anterior a la diversificació dels primers hominins.
Més concretament, l'observació de l'estructura interna de l’esplacnocrani, gràcies a la realització d'una tomografia computada d'alta definició, ha permès observar que el seu sinus maxil·lar presenta característiques intermèdies entre els pongins estrictes (com Sivapithecus i els orangutans actuals) i els kenyapitecins, primats hominoïdeus basals. També com els orangutans, Pierolapithecus no té sinus frontal, i els seus canals lacrimals es desenvolupen cap endavant com en els pòngids i no verticalment com en els grans simis africans. Altres característiques com la base de la cavitat nasal -que inclou el paladar- apunten a una semblança més directa amb els driopitecins, com Dryopithecus i Hispanopithecus, homínids europeus extints i similars als pongins. No obstant això, aquestes últimes estructures no estan molt ben conservades, i no és possible afirmar aquest resultat amb la mateixa seguretat. D'altra banda, els turbinals, les làmines òssies que es desenvolupen a la cavitat nasal per sustentar les parts toves del nas, es desenvolupen d'una manera molt similar a Pongo.
Totes aquestes dades mostren que Pierolapithecus catalaunicus presentava un mosaic de característiques pròpies dels homínids primitius, així com algunes derivades dels pongins, que són inconsistents amb la hipòtesi que Pau fos un dels primers hominins. Queda per confirmar amb dades craniodentals i postcranials la conclusió d'aquest article, que afirma que Pierolapithecus, i altres driopitecins, forma part d'un grup germà dels pongins actuals.
+ info Sobre els primats hominoïdeus del Vallès-Penedès al web de l'ICP
