Oreopithecus bambolii és una espècie d’hominoïdeu que va viure fa entre 8.2 i 6.7 milions d’anys a la zona que actualment forma part de la Toscana i Sardenya (Itàlia). L'esquelet més complet va ser descobert l’any 1958 en una mina de carbó i correspon a un jove adult mascle d'entorn 30 quilos conegut amb el sobrenom de “Sandrone”. Malgrat que Oreopithecus és l’hominoïdeu fòssil europeu més ben conegut pel que fa al postcranial (les parts de l’esquelet que no formen part del crani), la seva classificació ha estat sempre controvertida entre la comunitat científica. Tot i que actualment Oreopithecus és considerat un hominoïdeu, a mitjans del segle passat alguns autors el van situar proper als cercopitècids (grup que comprèn els macacos o els babuïns, entre d’altres), o fins i tot va ser considerat com un representant dels primers hominins (el grup que comprèn els humans i els seus ancestres fòssils). La dificultat en la seva classificació és deguda a la complexa combinació de caràcters ancestrals, moderns i d'altres molt derivats que presenten les seves restes.

La morfologia de la mà d'Oreopithecus —i particularment la del seu polze— ha estat objecte de gran controvèrsia i moltes publicacions científiques durant els darrers 25 anys. En un article publicat aquest mes a l’American Journal of Physical Anthropology, l’investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) Sergio Almécija, Marvin Shrewsbury (metge americà expert en anatomia de la mà), Salvador Moyà (ICP) i Lorenzo Rook (Universitat de Firenze), comparen la morfologia de la falange distal del polze d’Oreopithecus amb la d’altres espècies, tant actuals com fòssils. La mostra comparativa de les anàlisis inclou humans, diverses espècies de mones, hominoïdeus vivents (gibons, orangutans, goril·les i ximpanzés), així com els hominoïdeus extingits Proconsul o Pierolapithecus catalaunicus (l’espècie trobada a Els Hostalets de Pierola i descrita per l’espècimen conegut popularment com en Pau).

L’estudi conclou que les proporcions de la falange distal del polze d’Oreopithecus són similars en espècies actuals aparentment tan diferents com gibons i goril·les, i també a espècies fòssils com Orrorin (un dels primers membres del llinatge humà) o Proconsul, el que els investigadors han interpretat com una característica ancestral del grup. D’una altra banda, però, la falange d’Oreopithecus presenta algunes característiques anatòmiques que només s’ha trobat en humans actuals i fòssils i que estudis previs han relacionat amb la capacitat humana d’agafar objectes fent servir una pinça de precisió amb les part més properes de les polpes del polze i l’índex, una habilitat que es coneix en anglès com pad-to-pad precision grip. Els investigadors de l’ICP, Salvador Moyà i Meike Köhler, juntament amb Lorenzo Rook ja havien apuntat anteriorment aquestes habilitats en la manipulació d’Oreopithecus en un artícle publicat l’any 1999 a la revista PNAS.

La gran majoria de primats no humans són capaços de manipular objectes amb cert grau de precisió utilitzant el polze i un o més dits, però els humans són els únics que poden subjectar objectes de forma delicada però segura entre les part planes de les polpes del polze i altres dits. Això és possible perquè el polze humà és robust i llarg en relació a la resta de dits. En canvi, en hominoïdeus actuals com els ximpanzés, el polze és proporcionalment molt més curt que els altres dits i només poden agafar els objectes subjectant-los entre les puntes o els costats dels dits d'una manera menys precisa. La presència a Oreopithecus, entre d'altres, d'una inserció muscular per a un flexor llarg a la falange distal del polze com la que presenten els humans, suggereix que el polze era llarg en relació a la resta de dits i que feia servir una pinça de precisió de tipus humà per manipular aliments.

La capacitat de realitzar aquesta pinça per part d’Oreopithecus es pot explicar per les característiques de l’ambient on va viure: fa 7 milions d’anys, la zona de la Toscana i Sardenya formaven part d’una illa. En condicions d’insularitat els animals desenvolupen adaptacions particulars per minimitzar la despesa energètica, ja que l’aliment sol ser un recurs limitat i no acostuma a haver-hi depredadors terrestres dels quals haver de fugir. Aquestes adaptacions sovint inclouen canvis en la forma d’alimentar-se i en la de desplaçar-se i, en el cas d’Oreopithecus, la possibilitat d’agafar aliments amb precisió l’hauria permès ser més eficient en la recol·lecció i sobreviure en un entorn amb escassedat d’aliments.

Sergio Almécija, autor de l’article científic, treballa actualment a la Stony Brook University School of Medicine. Recentment va publicar a Nature Communications un nou anàlisi del fèmur d’Orrorin tugenensis, un membre molt primitiu del llinatge humà que va viure fa 6 milions d’anys a Kenya.

+ info: Almécija, S., Shrewsbury, M., Rook, L. and Moyà-Solà, S. (2014), The morphology of Oreopithecus bambolii pollical distal phalanx. Am. J. Phys. Anthropol. doi: 10.1002/ajpa.22458

Notícies relacionades:

- Nova hipòtesi sobre com vivia l’homínid Oreopithecus bambolii