La idea que el part humà és excepcionalment difícil ha marcat el pensament antropològic des dels estudis comparatius pioners del primatòleg Adolph H. Schultz durant la dècada de 1940. Posteriorment, aquesta idea es va formalitzar en la hipòtesi del dilema obstètric, que planteja un compromís evolutiu entre l'evolució d'una pelvis compacta per a una locomoció bípeda eficient i la necessitat d'allotjar nounats amb cervells cada cop més grans. Com a conseqüència, durant dècades es va assumir que els primats no humans, especialment els grans simis, tenien canals del part amplis i experimentaven parts relativament fàcils i sense complicacions.

Tanmateix, aquesta visió històrica estava condicionada per una perspectiva profundament antropocèntrica. Els estudis previs aplicaven mesures obstètriques desenvolupades per als humans a l'anatomia dels primats no humans, tractant l'entrada de la pelvis com una el·lipse genèrica i assumint que les cries travessaven el canal del part amb una presentació sincipital o militar, és a dir, amb la part superior del cap entrant en primer lloc. Tanmateix, aquesta posició no reflecteix la manera natural de donar a llum de moltes espècies de primats. Com a conseqüència, aquests estudis van sobreestimar de manera considerable l'espai disponible per al pas del cap del nounat en els primats no humans.

Per superar aquestes limitacions metodològiques, un equip internacional d'investigadors liderat per Nicole Torres-Tamayo, del grup de recerca sobre l’Origen dels Hominins de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP-CERCA), i Lia Betti, del Departament of Anthropology de la University College London (UCL), va adoptar un enfocament comparatiu més ampli que té en compte la diversitat anatòmica de la pelvis dels primats. L'estudi, publicat a Nature Ecology & Evolution, va aplicar anàlisis tridimensionals de morfometria geomètrica a les pelvis de 130 femelles adultes i als cranis de 40 nounats pertanyents a 29 espècies de primats. En lloc d'utilitzar com a referència plans pèlvics desenvolupats per als humans, les investigadores van identificar la regió més restrictiva del canal del part en cada espècie i van simular el pas del cap del nounat utilitzant posicions de naixement realistes, inclosa la presentació amb la cara entrant primer, habitual en nombrosos primats no humans.

Els resultats mostren que un ajust cefalopèlvic—la relació entre la mida del cap del nounat i l'espai disponible al canal del part matern— molt estret no és exclusiu dels éssers humans. De fet, diverses espècies de primats de mida petita presenten limitacions comparables o fins i tot superiors a les observades en la nostra pròpia espècie. Els micos esquirol (Saimiri), els titís i tamarins (Callithrix i Saguinus) i els gàlags (Galago), per exemple, presenten un ajustament extraordinàriament estret, fins al punt que el cap fetal pot arribar a ser el doble de gran que l'espai disponible al canal del part. Tot i que els éssers humans presenten l'ajust cefalopèlvic més estret entre els grans simis, l'estudi demostra que un part potencialment difícil és una realitat compartida per un ventall molt més ampli de primats.

Fig. 2. Tot i que la nostra espècie presenta l'ajust entre el cap neonatal i el canal del part matern més estret entre els grans simis, diverses espècies de menor mida corporal mostren limitacions obstètriques encara més grans. Contorn = canal del part matern; el·lipse ombrejada = cap neonatal.

L’equip de recerca també van descobrir que aquestes limitacions segueixen un clar patró al·lomètric al llarg de l'evolució dels primats. En general, les espècies de menor mida corporal donen a llum cries relativament més grans i, al mateix temps, tenen canals del part proporcionalment més petits. Els éssers humans constitueixen l'excepció a aquesta regla: malgrat la nostra major mida corporal, vam evolucionar de manera independent cap a un ajust cefalopèlvic igualment estret com a conseqüència de l'augment de la mida del cervell i de les modificacions de la pelvis associades al bipedisme, i no simplement per la nostra mida corporal.

Per evitar l'obstrucció durant el part, molts primats han desenvolupat adaptacions que en faciliten el procés. Una de les més importants és el naixement amb la cara orientada cap endavant, una posició que redueix l'àrea del cap que ha de travessar el canal del part i en facilita el pas. Algunes espècies també presenten articulacions pèlviques extraordinàriament flexibles que es relaxen temporalment durant el part, ampliant el canal del part fins a un 100 %, mentre que d'altres conserven una símfisi púbica no fusionada que proporciona espai addicional durant el naixement. Sense aquestes adaptacions, el risc d'un part obstruït seria probablement molt més elevat, fet que posa de manifest la seva importància per a l'èxit reproductiu d'aquestes espècies.

Nicole Torres-Tamayo resumeix així el canvi de paradigma: «No existeix un únic dilema obstètric, sinó molts. Els éssers humans representem només un exemple dins d'una gran diversitat de desafiaments obstètrics en els primats, modelats per la mida corporal, la morfologia de la pelvis i el desenvolupament neonatal». En analitzar cada espècie segons la seva pròpia anatomia, en lloc d'utilitzar un marc de referència exclusivament humà, aquest estudi redefineix dècades d'idees preconcebudes sobre el part en els primats. Aquesta nova perspectiva obre una nova finestra a l'estudi de la biologia del part en els primats i té importants implicacions per comprendre com ha evolucionat el part, la supervivència de mares i cries i futures investigacions sobre la biologia reproductiva dels primats.

A més de Nicole Torres-Tamayo (ICP-CERCA), l'equip investigador va estar integrat per Stefan Schlager (University Medical Center Freiburg), Eishi Hirasaki (Kyoto University), Tim D. Smith (Slippery Rock University), Todd C. Rae (University of Sussex) i Lia Betti (University College London). La recerca va ser finançada per la Sasakawa Foundation, la Leverhulme Trust, el Kyoto University Cooperative Research Programme i la National Science Foundation.

Imatge principal. Les comparacions clàssiques aplicaven a tots els primats una mateixa mida anteroposterior del canal del part (línia blava), desenvolupada a partir de l'anatomia humana. Les diferències en la posició del sacre i en la forma de la pelvis feien que aquesta aproximació no representés adequadament la regió funcional del canal del part (àrea ombrejada), definida per una dimensió anatòmicament més rellevant per al pas del nounat (línia taronja).

Article original:

• Torres-Tamayo, N., Schlager, S., Hirasaki, E., Smith, T. D., Rae, T. C., & Betti, L. (2026). Comparative primate analysis shows that humans are not unique in having a tight cephalopelvic fit at birth. Nature Ecology & Evolution. https://doi.org/10.1038/s41559-026-03102-5.