El jaciment de Dmanisi, situat entre el mar Negre i el Caspi, té una antiguitat d’1,8 milions d'anys i és mundialment conegut per la presència de les primeres evidències de poblacions humanes fora d'Àfrica. S’hi han identificat cinc cranis molt complets i diverses restes postcranials conjuntament amb diverses eines tallades. Al mateix temps, representa un dels millors registres de fauna fòssil del Plistocè inferior en tot el continent euroasiàtic.

L’estudi publicat a Scientific Reports per un equip de recerca internacional descriu la presència del llop extint Canis (Xenocyon) lycaonoides, un depredador de grans dimensions amb adaptacions a l’hipercarnivorisme, és a dir, que la seva dieta estava formada en més d’un 70% per carn d’altres vertebrats tan o més grans que ell i que caçava de forma cooperativa. Aquesta espècie està emparentada amb el gos salvatge africà o licaó (Lycaon pictus), un dels carnívors que exhibeix un dels comportaments socials més complexos i ben estructurats.

A diferència d'altres cànids de grans dimensions com els llops comuns, Canis (Xenocyon) lycaonoides era capaç de mostrar atenció social a altres membres del seu grup, com es desprèn de l’estudi d’altres fòssils d’aquesta espècie excavat a Venta Micena (Granada). L’any 1995 es va recuperar un crani asimètric, amb una forma patològica, d’un individu adult al que li mancaven diverses dents. Aquesta condició li hauria impossibilitat participar en la caça però, malgrat això, va sobreviure diversos anys gràcies a l’ajuda de la resta de membres del grup.

Curiosament, la cura social altruista també s'ha descrit en els humans fòssils registrats a Dmanisi a partir d'un crani i d’una mandíbula desdentada corresponents a un individu humà ancià, al qual l'aliment li van haver de subministrar els seus congèneres. Això suggereix un comportament paral·lel en els humans i aquest gran carnívor.

Grup d'humans compartint l'aliment amb un individu que no ha participat a la cacera (a dalt) i licaons caçant una cabra a Venta Micena de forma cooperativa (a baix). Autor: Mauricio Antón

L'origen dels gossos salvatges africans cal buscar-lo a l’Àsia. Aquestes formes van aparèixer a la Xina a inicis del Plistocè, fa al voltant de 2,5 milions d'anys, i després es van dispersar per Europa i Àfrica al voltant de l'edat del jaciment de Dmanisi, fa entre 2 i 1,8 milions d'anys. Curiosament, els humans, procedents d'Àfrica, van emigrar al mateix temps cap Euràsia seguint la mateixa ruta, però en sentit contrari. Finalment, aquests gossos salvatges van desaparèixer d'Europa i d’Àsia un milió d'anys després, durant la transició del Plistocè inferior al mitjà, fa entre 800.000 i 900.000 anys, però han sobreviscut a l'Àfrica fins als nostres dies.

L’estudi ha estat liderat per Saverio Bartolini Lucenti, juntament amb Lorenzo Rook, de la Universitat de Florència; David Lordkipanidze, del Museu Nacional de Geòrgia, a més dels paleontòlegs Joan Madurell-Malapeira de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP); Paul Palmqvist de la Universitat de Màlaga (UMA), i Bienvenido Martínez-Navarro, investigador ICREA adscrit a l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) i a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV), que, conjuntament amb S. Bartolini Lucenti, han estat els coordinadors de la investigació.

Article complet:

• Bartolini Lucenti, S., Madurell-Malapeira, J., Martínez-Navarro, B., Palmqvist, P., Lordkipanidze, D., & Rook, L. (2021). The early hunting dog from Dmanisi with comments on social behaviour in Canidae and hominins. Scientific Reports, 11, 13501. DOI: 1038/s41598-021-92818-4