Els macacos (gènere Macaca) són un grup de mones de l’Antic Continent (cercopitecoïdeus) de la tribu dels papionins, que també inclou els mangabeis, els babuïns, els mandrils, i els teropitecs o gelades. Conjuntament amb els humans, els macacos són el els primats amb una distribució més amplia al món. Se’n coneixen 23 espècies actuals, distribuïdes per Àfrica i Àsia. A Europa, la seva presència es limita als anecdòtics macacos de Gibraltar, que són el resultat d’introduccions per part dels humans d’exemplars del macaco de Barbaria (Macaca sylvanus). Aquesta espècie actualment es troba de manera natural al nord de l’Àfrica, a diferència de la resta d’espècies del gènere, que són asiàtiques. En el passat, però, gràcies al registre fòssil sabem que aquesta espècie va arribar a estar distribuïda, a més del nord de l’Àfrica, per bona part d’Europa. A Catalunya, se n’han descrit restes amb una antiguitat d’aproximadament un milió d’anys, procedents dels jaciments de Cal Guardiola i Vallparadís (Terrassa) i d’Incarcal (Pla de l’Estany), entre d’altres. Es creu que tots els macacos fòssils d’Europa des del Pliocè inferior pertanyen a aquesta espècie, llevat de l’espècie insular extinta de Sardenya (Macaca majori) i de les restes més antigues del Miocè terminal (fa poc més de 5 milions d’anys), que no s’han atribuït a cap espècie.

La presència de macacos al nord de l’Àfrica es remunta al Miocè superior, amb una antiguitat d’uns 6-7 milions d’anys. Poc temps després, fa aproximadament 5,5 milions d’anys, en trobem els primers representants a Europa (Espanya i Itàlia), on varen migrar durant la Crisi de Salinitat Messiniana. Ara, un article publicat a Journal of Human Evolution i liderat per personal investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA), la Universitat Rovira i Virgili (URV), el Departament de Geologia (Facultat de Ciències de la Universitat Mohammed Premier d‘Oujda) i l’ l’Institut National des Sciences d’Archéologie et du Patrimoine (INSAP), descriu noves restes fòssils de macaco procedents del jaciment de Guefaït, al nord-est del Marroc. En diverses campanyes d’excavació dutes a terme durant 2018 i 2019, en el marc d’un projecte interdisciplinari de col·laboració hispanomarroquina, es van recuperar més de 3.200 restes de vertebrats (amfibis, rèptils, i petits i grans mamífers, incloent-hi elefants, rinoceronts i hipopòtams, entre d’altres) del Pleistocè inferior inicial, amb una antiguitat propera a fa uns 2,5 milions d’anys.

Entre els fòssils recuperats s’inclouen sis dents de cercopitècid que són objecte de la recerca ara publicada. La morfologia de les dents ha permès assignar-les al gènere Macaca. A partir de la mida de les dents, els investigadors estimen que aquests macacos tenien un pes que voltava els 12 quilos. Tant la mida com la morfologia de les dents són compatibles amb les de l’espècie actual del nord d’Àfrica (el macaco de Barbaria, Macaca sylvanus), tot i que l’adscripció a aquesta espècie és temptativa.   

Imatge 2. Dues molars (d’esquerra a dreta, M2 i M3) de Macaca cf. sylvanus recuperades al jaciment de Guefaït (María D. Guillén/ IPHES)

Durant el Plistocè, la conca de Aïn Beni Mathar–Guefaït era una zona muntanyosa i força seca, caracteritzada per la presència de boscos oberts i algunes masses d’aigua properes. Les preferències de l’actual macaco de Barbaria ―que ocupa una gran diversitat d’ambients sempre que hi hagi disponibilitat d’aigua i presència d’arbres més o menys a prop― és consistent amb les reconstruccions del paleoambient d’aquesta zona.  

Les dades moleculars indiquen que Macaca sylvanus va divergir abans que tota la resta de macacos actuals (que trobem a l’Àsia). Les dents de Guefaït són més similars a les de la subespècie africana actual que no pas a les formes fòssils d’Europa. És possible que l’espècie fos present de forma ininterrompuda durant els darrers 5 milions d’anys a l’Àfrica, però curiosament hi ha un buit al registre fòssil entre 2,5 i 0,2 milions d’anys, que contrasta amb el registre més continu que s’observa a Europa. Futurs estudis hauran d’aclarir si aquesta absència és deguda a una extinció local d’aquesta espècie a l’Àfrica o si, simplement, es tracta d’un problema de mostreig. La recerca també constata l’absència de gelades a Guefaït, un gènere de primat que sí que ha estat descrit a Ahl al Oughlam, un altre jaciment marroquí que té gairebé la mateixa edat. Això podria ser una qüestió de mostreig insuficient, o indicar una edat lleugerament anterior per Guefaït (prèvia a la dispersió dels teropitecs cap al nord d’Àfrica).

El personal investigador que ha participat a l’article inclou David M. Alba (ICP), Antonio Rodríguez-Hidalgo (UCM-IPHES-IDEA), Hassan Aouraghe (Université Mohamed Premier d‘Oujda), M. Gema Chacón i Robert Sala-Ramos (IPHES-CERCA i Universitat Rovira i Virgili), i Jan van der Made (MCNM-CSIC), entre d’altres.

La recerca s’ha fet amb el suport del programa CERCA (Generalitat de Catalunya) i la Agencia Estatal de Investigación (Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades). El projecte de recerca al Marroc és possible gràcies a la col·laboració del govern de Jerada i les autoritats locals d'Aïn Beni Mathar i Guefaït i està finançat per la Fundació Palarq, el Ministerio de Cultura y Deporte, el Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades, el programa María de Maeztu, el Ministeri de Cultura i Patrimoni del Regne de Marroc i el Suport de les activitats dels Grups de Recerca (SGR) de la Generalitat de Catalunya, entre d’altres.

Imatge principal: Adult i cria de macaco de Barbaria (Macaca sylvanus). (Crèdit: "Macaca sylvanus" de Ouwesok sota llicència CC BY-NC 2.0 )

Article original: Alba, D. M., Rodríguez-Hidalgo, A., Aouraghe, H., van der Made, J., Oujaa, H., Saladié, P., Aissa, A. M., Marín, J., Farkouch, M., Lorenzo, C., Bengamra, S., Delson, E., Chacón, G., & Sala, R. 2021. New macaque fossil remains from Morocco. Journal of Human Evolution. DOI: 1016/j.jhevol.2021.102951