Podríem haver-ho endevinat només mirant la pelvis. De fet, les restes fòssils d'ossos ilíacs d'homínids, el més gran dels ossos de la pelvis, han proporcionat durant molt de temps proves de la locomoció bípeda dels nostres primers avantpassats. La forma dels nostres ossos ilíacs i la disposició dels seus paquets trabeculars interns estan -en gran part- determinats genèticament, segons els resultats de l'article publicat recentment "Ontogenetic changes in the internal and external morphology of the Ilium in modern Humans", que presenta una investigació basada en 73 ossos ilíacs d'humans moderns. Però hi ha un gir.
La pelvis pateix importants remodelacions al llarg de la ontogènia i en l'edat adulta: la forma de l'os ilíac i la seva orientació trabecular interna estan predeterminades i es desenvolupen sincrònicament fins a l'adolescència, tot i que hi ha canvis importants en els patrons de locomoció en tot el desenvolupament: des del gateig a fins el desplaçament bípede plenament competent. En l'inici de la pubertat, però, el creixement de les dimensions externes de l'os disminueix i eventualment cessa, mentre que el de les estructures internes continua.
L'adolescència es caracteritza per un augment de massa muscular i greix corporal, canvis que ocorren principalment després que el creixement lineal s'ha detingut. Inevitablement, aquests canvis en la massa corporal i les proporcions afectaran la manera com es carrega la pelvis tant de peu com en la locomoció. Per adaptar-se a aquestes noves demandes en l'os ilíac, que ja ha aconseguit la seva forma adulta, les estructures internes trabeculars, com el gruix i espaiat, es modifiquen i els paquets es reorganitzen en relació amb punts de referència externs.
Així, encara que la definició primerenca dels puntals trabeculars en l'os ilíac són propis de cada espècie, el seu potencial de creixement estès i de realineament més endavant en la vida pot contenir informació important per a la reconstrucció del comportament posicional i locomotor dels ossos d'adults ; inferències a partir de la forma externa de l'os poden ser més limitades a causa de les restriccions del desenvolupament. Si es confirma, un coneixement més ampli dels orígens i (re) modelat dels puntals trabeculars que complementa els coneixements actuals basats en la forma externa de la pelvis, impulsarà les nostres interpretacions del comportament posicional i locomotor d'espècies extintes.
