Les restes de Diplocynodon ratelii consisteixen en dos cranis que representen la primera evidència d'aquesta espècie a la República Txeca fa uns 19 milions d'anys. Es tracta d'un aligatoroïdeu de mida petita (d'uns dos metres de longitud) que fins al moment només s'havia identificat en els jaciments dels Casots (Subirats, Catalunya) i de Saint-Gérand-le-Puy (França). Vivia en ecosistemes humits (llacunes, basses i llacs) envoltats de boscos de ribera en els quals s'alimentava principalment de tortugues, peixos, amfibis i petits mamífers.

Diferents vistes d'un dels dos cranis d'Diplocynodon ratelii de Tušimice (República Txeca), juntament amb el dibuix incloent els ossos i estructures cranials més importants..

Actualment, els aligatoroïdeus viuen a Amèrica i Àsia oriental, però eren freqüents a Euràsia fa milions d'anys. "El gènere Diplocynodon estava àmpliament distribuït per Europa des de fa uns 57 milions d'anys fins fa 15", comenta Àngel H. Luján, principal autor de l'estudi i investigador de la Masaryk University i associat a l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP). Durant el Miocè Superior, la seva distribució va quedar restringida a al sud d'Europa a la recerca de refugis on les condicions climàtiques no fossin tan severes, fins que finalment es van extingir a causa d'un refredament global del clima.

Una feliç i casual troballa

La investigació sobre les restes del Diplocynodon ratelii de Txèquia és, en realitat, fruit d'una casualitat. "Una de les coses més agraïdes de ser paleontòleg és que sovint viatges a altres països per poder veure col·leccions paleontològiques", comenta Luján. L'any 2016, l'investigador començava la seva etapa postdoctoral a la Masaryk University (Brno, Rep. Txeca), i atesa la proximitat amb Àustria, va aprofitar per visitar les col·leccions de l'Institut für geologische Wissenschaften (IGUW, Universitat de Viena). "Entre els calaixos de la col·lecció vaig trobar dos cranis parcials de cocodril que, pel que sembla, mai s'havien estudiat", explica Luján.

"L'única cosa que se sabia amb tota seguretat és que els fòssils procedien de la zona de Bohèmia, a la República Txeca, i que havien estat cedits a Viena abans de la II Guerra Mundial", comenta l'investigador de l'ICP. Les restes estaven identificades com a pertanyents al gènere Diplocynodon. "Però ... Qui havia trobat aquests cranis? Qui els havia cedit a l'IGUW? I el més important: per què ningú s'havia interessat en estudiar-los? ", es va preguntar l'investigador.

Per resoldre aquest enigma, els investigadors que signen l'article es van posar a recollir tota la informació possible sobre els fòssils. En indagar a l'hemeroteca, van trobar amb una publicació d'Heinrich Becker de 1882 que havia passat desapercebuda per a tots els paleontòlegs, la qual tenia la clau per resoldre la procedència dels cranis. Becker va ser el responsable de la geologia de la mina de carbó de Josef-Oswald (Rep. Txeca). Va recol·lectar molts dels cocodrils fòssils de l'àrea de Bohèmia per després oferir-los a Dionýz Štúr, un pioner de la paleontologia eslovaca de finals de segle XIX perquè els estudiés i identifiqués.  "És molt probable que els cranis de Diplocynodon seguissin aquest recorregut", explica Luján. No obstant això, Štúr mai va arribar a estudiar-los i els va dipositar definitivament a Viena. I allà van romandre fins que l'investigador de l'ICP va topar amb ells.

L'àrea de Bohèmia conté diversos dipòsits de carbó rics en restes de rèptils fòssils, sent les conques de Most i Sokolov (nord-oest de Bohèmia) de l'Miocè inferior les que més restes de cocodrils han proporcionat. Per acabar de confirmar la localitat dels cranis de cocodril, els investigadors també van dur a terme altres estudis complementaris amb les restes de carbó recuperats de tots dos cranis.

La presència de cocodrils a la República Txeca s'explica gràcies al fet que, durant el Miocè Climàtic Òptim, Europa central va presentar una humitat i temperatures molt elevades, que són les condicions òptimes per a grans rèptils ectotérmicos, com els aligatoroïdeus. En particular, Diplocynodon necessitava cossos d'aigua permanents per viure i una temperatura mitjana relativament alta (no menys de 14.2 ° C).

Imatge principal: Recreació de Diplocynodon ratelii (Oscar Sanisidro / Ajuntament de Subirats).

Article original: Luján, À. H., Chroust, M., Čerňanský, A., Fortuny, J., Mazuch, M., & Ivanov, M. (2019). First record of Diplocynodon ratelii Pomel, 1847 from the early Miocene site of Tušimice (Most Basin, Northwest Bohemia, Czech Republic). Comptes Rendus Palevol. doi: https://doi.org/10.1016/j.crpv.2019.04.002