Un equip de recerca de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP-CERCA) ha liderat l'estudi paleohistològic d'Ampelomeryx ginsburgi, un remugant girafomorf del Miocè mitjà recuperat al jaciment dels Casots (Penedès). Mitjançant l'anàlisi microscòpica dels teixits ossis, el personal investigador ha pogut determinar que aquest peculiar animal assolia la maduresa esquelètica als tres anys, mentre que la maduresa reproductiva s'iniciava al voltant del segon any, proporcionant una visió inèdita de la seva estratègia vital i la seva adaptació a l'entorn de boscos de ribera de l'època.

Allà on avui s’estenen vinyes, fa 16 milions d’anys, al Penedès hi havia boscos de ribera subtropicals on vivia Ampelomeryx ginsburgi, un remugant de mida mitjana amb l’aspecte d’un cérvol robust. El seu tret més distintiu eren unes estructures òssies al crani: dues banyes òssies triangulars i planes situades damunt dels ulls, i una estructura en forma de “Y” a la part posterior del crani, formada per l’os occipital. Aquestes projeccions eren fixes i li donaven un aspecte molt singular entre la resta de remugants del Miocè.

Tot i estar emparentat amb les girafes actuals, adaptades a grans espais oberts, aquest animal es movia en paisatges pantanosos, a prop de llacs, on l’abundància de vegetació li proporcionava aliment i refugi.

Milions d’anys després, les restes d’aquest animal s’estan excavant al jaciment dels Casots, a Subirats, considerat un dels jaciments del Miocè més importants d’Europa. Allà, un equip de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP-CERCA) ha anat més enllà de la reconstrucció del seu aspecte extern i ha estudiat el creixement de l'animal.

Com creixia Ampelomeryx ginsburgi?

Estudiar la història vital dels animals extingits és un dels grans reptes de la paleontologia. Saber a quin ritme creixien, quan assolien la mida adulta i en quin moment començaven a reproduir-se permet reconstruir la seva estratègia vital, és a dir, entendre com repartien l’energia per maximitzar el creixement, la supervivència i la reproducció en funció de l’ambient.

Per respondre aquestes preguntes, l’equip investigador va estudiar la histologia dels ossos d’aquest peculiar remugant recuperats en campanyes d’excavació realitzades durant la dècada de 1990. Per fer-ho, es van preparar làmines molt fines d’os que es van observar al microscopi per analitzar els diferents tipus de teixit ossi i les marques de creixement.

«Els ossos conserven un registre detallat del creixement de l’animal mitjançant línies o marques de creixement, semblants als anells dels arbres. El seu estudi microscòpic ens permet saber quan l’animal creixia ràpidament, quan aquest creixement es frenava i quins canvis importants es produïen al llarg de la seva vida», explica Carmen Nacarino-Meneses, investigadora de l’ICP i líder de l’estudi.

Ossos de les extremitats d’Ampelomeryx ginsburgi: tíbies (a–d), húmer (e) i metàpodes (f, g). Barra d’escala: 5 cm. Crèdit: Viladot et al. (2026)

Per a aquest treball es van analitzar quatre tíbies, un húmer i dos metàpodes (els ossos que formen el palmell de la mà i la planta del peu) d’Ampelomeryx recuperats als Casots. Les tíbies, en particular, van resultar clau, ja que són els ossos que millor conserven el registre complet del creixement.

Trigava tres anys a créixer i tenia una reproducció primerenca

Per deduir el temps que triga un animal a assolir la mida adulta, l’equip de recerca estudia el moment d’aparició d’un teixit ossi específic anomenat Sistema Fonamental Extern (EFS), que indica quan els ossos arriben a la maduresa i disminueix la taxa de creixement.

Els resultats mostren que Ampelomeryx assolia la maduresa esquelètica i la mida adulta cap als tres anys de vida. A més, els ossos revelen encara més informació.

«Les dades indiquen que Ampelomeryx creixia ràpidament durant els primers anys i acabava de créixer al voltant dels tres anys. Però el més interessant és que també hem pogut inferir que la reproducció començava abans d’aquest moment, quan l’animal encara no havia assolit completament la mida adulta, probablement després del segon any de vida», assenyala Nacarino-Meneses.

A partir dels dos anys s’observa una desacceleració de la taxa de creixement en les corbes obtingudes a partir de les dades òssies, fet que reflecteix l’edat a la qual l’animal començava a reproduir-se amb èxit.

Un parent de les girafes amb un creixement semblant al dels cérvols

El patró observat en Ampelomeryx, —de reproduir-se abans de completar el creixement corporal—, és característic de molts remugants, com els cérvols actuals. Lluny de ser un animal d’espais oberts, Ampelomeryx probablement estava més ben adaptat als boscos de ribera i a les zones humides, més pròpies d’un cérvol que d’una girafa de sabana. L’abundància d’aigua i vegetació hauria afavorit una vida més protegida i una reproducció eficient.

Gràcies a les excavacions dels Casots i a aquest primer estudi sobre la biologia d’Ampelomeryx, s’ha pogut relacionar aquesta espècie extingida amb el seu ambient i la seva manera de viure. L’estudi obre les portes a estudiar si altres herbívors del jaciment, com els cérvols i els antílops arcaics, creixien de la mateixa manera.

Imatge principal: Recreació de l'aspecte en vida d’un mascle d’Ampelomeryx ginsburgi. Il·lustració: Óscar Sanisidro / Ajuntament de Subirats.

Article de referència:

Viladot, A., Casanovas-Vilar, I., Sánchez, I. M., & Nacarino-Meneses, C. (2026). Growth and life history of a palaeomerycid: inferences from the histological analysis of the long bones of Ampelomeryx ginsburgi (Ruminantia, Giraffomorpha) from els Casots (Catalonia, Spain). Journal of Mammalian Evolution, 33, 12. https://doi.org/10.1007/s10914-025-09789-w