Els escatosos són el major ordre de rèptils i comprèn els llangardaixos i sargantanes, serps i serpetes cegues. Són tots de sang freda i la seva pell està coberta per escates còrnies. Es tracta d'un grup clau de les faunes terrestres actuals, especialment en climes més càlids, amb una sorprenent diversitat de més de 10.000 espècies. Tanmateix, la comprensió dels camins evolutius que han forjat el seu èxit encara és poc conegut.
Entre la comunitat científica existia el consens que tots els principals grups escatosos van sorgir abans de l'esdeveniment catastròfic que va acabar amb els dinosaures i altres grups de rèptils al final del Mesozoic. Abans d'aquest esdeveniment d'extinció global, molts grups de tetràpodes terrestres com mamífers, llangardaixos i aus es van diversificar extraordinàriament durant el que es coneix com la Revolució Terrestre del Cretaci, desencadenada per l'auge de les plantes amb flor. L'escassedat de restes fòssils d'escatosos durant el Juràssic suggeria que el principal esclat de l'evolució d’aquest grup s’havia produït durant el Cretaci (entre 145 i 66 milions d'anys), a partir del qual el registre fòssil augmenta extraordinàriament.
Ara, un nou article publicat a eLife liderat per Arnau Bolet , paleontòleg de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i la Universitat de Bristol desafien aquest punt de vista en suggerir una radiació molt més primerenca d'aquest grup. Juntament amb els col·legues de la Universitat de Bristol Michael Benton, Tom Stubbs i Jorge Herrera-Flores, la seva investigació conclou que aquest grup de rèptils probablement va adquirir una àmplia gamma d'adaptacions durant el Juràssic (fa entre 201 i 145 Ma), molt abans del que es creia que es creia. “Encara que els escatosos del Juràssic són poc freqüents, els arbres evolutius que hem reconstruït mostren que les principals especialitzacions d’aquest grup de rèptils van evolucionar en aquell moment, i és possible distingir adaptacions de dragonets, iguanes, bívies, llangardaixos cecs i serps uns 50 milions d'anys abans del que es creia”, explica Michael Benton, coautor de la investigació.
Eichstaettisaurus, un dels pocs llangardaixos juràssics conegut. (Jorge Herrera-Flores / Universitat de Bristol)
Però com poden els escassos fòssils del Juràssic suggerir un esclat primerenc en la seva evolució? La clau és la seva anatomia. Els pocs escatosos que es coneixen del Juràssic no mostren morfologies primitives com caldria esperar, sinó que es relacionen directament amb els diversos grups moderns. "Enlloc de trobar un conjunt de sargantanes poc especialitzades i situades a l'arrel de l'arbre d'aquests rèptils, el que trobem al Juràssic són els primers representants de molts dels grups actuals, que ja mostren trets morfològics avançats", comenta Arnau Bolet , autor principal de l'article.
Els temps de divergència observats, les gràfiques morfoespacials i les taxes evolutives suggereixen que el Juràssic va ser una època d'innovació en l'evolució dels escatosos , durant la qual es van establir les bases de l'èxit del grup. Segons aquests resultats, l'aparent augment sobtat de la diversitat observada al Cretaci podria ser deguda a la millora del registre fòssil que hauria permès identificar un nombre més gran d'espècies, o amb un esclat de noves espècies relacionades amb els nous tipus de boscos i insectes que van aparèixer a aquesta època.
Establir el moment i saber com es va produir la radiació dels escatosos és clau no només per comprendre la dinàmica dels ecosistemes terrestres durant el Mesozoic, sinó també per desxifrar com aquest grup va assolir la increïble diversitat actual, amb més de 10.000 espècies, un èxit només comparable al de les aus entre els animals tetràpodes.
Imatge principal: Un llangardaix de collaret posant sobre una roca a Colorado (de Pahcal123 sota llicència CC BY-SA 4.0 )
Article de referència:
- Bolet, A., Stubbs, T.L., Herrera-Flores, J., Benton, M.J. (2022). The Jurassic rise of squamates as supported by lepidosaur disparity and evolutionary rates. eLife. DOI: https://doi.org/10.7554/eLife.66511