Els primers primats d’aspecte modern o euprimats van aparèixer a l’inici de l’Eocè, ara fa 56 milions d’anys, en un període d’escalfament sobtat del planeta anomenat “Màxim Tèrmic del Paleocè-Eocè”. Aquest context climàtic d’altes temperatures a escala global on fins i tot en latituds elevades s’hi desenvoluparen ambients de bosc tropical va afavorir la propagació de diferents grups d’animals, entre ells els primers representants de l’ordre al que pertanyem els humans: els primats.

Els primers euprimats ja presentaven una sèrie de trets característics que els diferenciaren d’altres animals: ungles enlloc d’urpes, visió estereoscòpica, major capacitat cranial i hàl·lux i polzes oposables. S’han proposat diferents escenaris per explicar les principals causes que propiciaren l’adquisició d’aquestes adaptacions, els quals inclouen canvis en la dieta, en la locomoció, o bé una combinació d’aquests dos factors.

Imatge de les velocitats evolutives i canvis de tendència evolutius de la forma del navicular en primats actuals i extingits. Les velocitats de cada branca estan codificades pel color (colors més càlids indiquen una major velocitat evolutiva mentre que colors més freds indiquen menor velocitat evolutiva). Els canvis de tendència evolutius son indicats per triangles blaus. (Extret de Monclús-Gonzalo, O. et al. DOI: 10.1016/j.jhevol.2023.103395. Sota llicència Creative Commons (CC BY-NC-ND 4.0)

Malgrat que en el registre fòssil les restes d’elements postcranials (la part de l’esquelet que no inclou el crani) són escassos, el seu estudi ha permès entendre millor el comportament locomotor d’aquests animals. En particular, l’anàlisi del tars (la part posterior del peu que connecta amb els ossos de la cama) és especialment interessant. Aquesta zona del peu és relativament abundant en el registre fòssil i, a més, és molt informativa pel que fa al comportament locomotor. Fins ara, però, la majoria d’estudis sobre aquest element anatòmic es limitaven a descriure i comparar la morfologia d’aquests ossos, sense abordar l’anàlisi des d’una perspectiva quantitativa i macroevolutiva.

Recentment, un equip encapçalat per Oriol Monclús Gonzalo, investigador predoctoral del grup de recerca en Paleoprimatologia i Paleoantropologia de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i estudiant de doctorat del programa en Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha conduit un estudi publicat a la revista internacional Journal of Human Evolution on s’analitza l’evolució i diversificació de la locomoció en els primers euprimats a través de la morfologia del navicular, un dels ossos que formen part del tars.

Fent ús de la morfometria geomètrica, una tècnica que permet quantificar la forma dels elements anatòmics i visualitzar-ne la seva variació morfològica, s’ha pogut demostrar que hi ha una relació significativa entre la forma del navicular i el tipus de locomoció en primats, indicant, per tant, el potencial del navicular com a predictor del comportament locomotor en futures troballes. L’estudi també ha reconstruït els principals modes locomotors de fins a 13 espècies d’euprimats extints, on estan representats els dos grups principals que habitaren Euràsia, Àfrica i Nord Amèrica durant l’Eocè: els adapiformes (emparentats amb els lèmurs i lorisoïdeus actuals) i els omomyiformes (relacionats amb els tarsers). Els resultats indiquen que aquests primers primats d’aspecte modern ja presentaven un ampli ventall de comportaments locomotors, tot i que aquest era més limitat que el de les espècies actuals. Finalment, també s’ha descobert que la velocitat d’evolució morfològica del navicular va augmentar just abans de l’aparició dels primats d’aspecte modern, provant la importància d’aquest os (i de la regió del tars en general) durant la radiació inicial dels euprimats.

Aquest estudi corrobora que els canvis en la locomoció van jugar un paper clau durant l’evolució primerenca dels primats i aprofundeix en el seu coneixement. Futurs estudis amb tècniques morfomètriques avançades (com la morfometria geomètrica) i de mètodes filogenètics comparatius, seran cabdals per a seguir investigant aspectes paleobiològics rellevants dels principals grups d’organismes, i així ajudar-nos a obtenir un millor coneixement de com i quines causes propiciaren la seva evolució. 

A banda de Monclús-Gonzalo, l’equip de recerca inclou David M. Alba (ICP), Judit Marigó (ICP i UAB), Anaïs Duhamel (Université de Lyon) i Anne-Claire Fabre (Naturhistorisches Museum Bern).

Imatge principal: Recreació de diverses especies de primats del període Paleogen representant diferents postures i comportaments locomotors. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Dryomomys szalayi, Ignacius clarkforkensis, Cantius ralstoni, Notharctus robustior i Omomys carteri. Roc Olivé / © Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Amb la col·laboració de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología – Ministerio de Economía, Industria y Competitividad. 

Article de referència:

• Monclús-Gonzalo, O., Alba, D. M., Duhamel, A., Fabre, A.-C., & Marigó, J. (2023). Early primates already had a diverse locomotor repertoire: Evidence from ankle bone morphology. Journal of Human Evolution, 181, 103395. https://doi.org/10.1016/j.jhevol.2023.103395