Personal investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), el Museu de la Conca Dellà (MCD), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Universitat de Saragossa (UNIZAR) i la Universidade NOVA de Lisboa (UNL) han descrit la nova espècie de dinosaure titanosaure Abditosaurus kuehnei a partir de les restes excavades al jaciment Orcau-1, al Pallars Jussà, de 70,5 milions d’anys d’antiguitat. Es tracta de l’esquelet semiarticulat més complet d’aquest grup de dinosaures herbívors descobert fins ara a Europa. Les seves dimensions ­―gairebé 18 metres de llarg i un pes estimat de 14 tones― el converteix en l’espècie més gran de dinosaure del domini iberoarmoricà, una antiga regió que actualment agrupa Iberia i el sud de França.  

Un dels aspectes que van sorprendre al personal investigador és, precisament, la seva mida. “Els titanosaures que acostumem a trobar al Cretaci superior d’Europa tendeixen a ser petits o de mida mitjana com a conseqüència d’haver evolucionat en condicions d’insularitat”, explica Bernat Vila, paleontòleg de l’ICP que signa l’article. Durant el Cretaci superior (fa entre 83 i 66 milions d’anys), Europa era un extens arxipèlag format per desenes d’illes. Les faunes que hi van evolucionar tendeixen a ser formes petites o fins i tot nanes a causa de la limitació d’aliment que implica viure en una illa. “És un fenomen recurrent en la història de la vida a la Terra i en tenim molts exemples en el registre fòssil. Per això ens van sorprendre les grans dimensions d’aquest espècimen”, diu Vila.

Silueta d’Abditosaurus kuehnei on es mostren en diferents colors les restes excavades en diferents campanyes d’excavació.
El color rosa clar correspon a fòssils excavats el segle passat i que s’han perdut (silueta dinosaure: Bernardo González Riga).  

Les restes d’aquest dinosaure consisteixen en diverses vèrtebres i costelles del tronc i  ossos de les extremitats i les cintures pèlviques i escapulars, però destaca especialment un fragment semiarticulat del coll format per 12 vèrtebres cervicals, algunes  fusionades entre elles. “Poques vegades tenim la sort de trobar espècimens tan complets”, explica Àngel Galobart, investigador de l’ICP i director del Museu de la Conca Dellà (a Isona). En les diferents campanyes d’excavació s’han pogut recuperar fins a 53 restes de l’esquelet de l’animal. “Els fòssils de l’esquelet d’Abditosaurus es podran contemplar en el nou Museu de la Conca Dellà que està previst que s’inauguri durant el primer trimestre d’aquest any”, comenta Galobart.

Imatge de diverses restes fòssils d’Abditosaurus kuehnei  al jaciment d’Orcau-1 (a),  del procés d’excavació (b i c) i del coll un cop preparat (d)

L’excavació del coll l’any 2014 (recollida en vídeo) va suposar tot un repte tècnic, ja que no s’havia extret mai una “mòmia” ―el terme que s’utilitza en paleontologia per referir-se al bloc d’escuma de poliuretà que protegeix el fòssil que hi ha a l’interior― d’aquestes dimensions a Europa.

La història de la recerca que ha dut a la descripció de la nova espècie es remunta l’any 1954, quan el paleontòleg alemany Walter Kühne en va excavar les primeres restes i les va enviar al Instituto Lucas Mallada, a Madrid. El jaciment va caure en l’oblit fins l’any 1986 on es van extreure algunes restes més, però una gran tempesta va fer cancel·lar l’excavació. El jaciment va tornar a quedar en l’oblit fins que l’any 2012, personal investigador de l’ICP va reprendre les excavacions de forma sistemàtica. La història d’aquesta troballa va quedar recollida en el documental produït per TV3 “L’últim gegant d’Europa” estrenat l’any 2017. ‘Abditosaurus’ significa ‘el rèptil ocult’ i l’epítet específic  ‘kuehnei’ és un homenatge al seu descobridor.

 Fotografia històrica del paleontòleg alemany Walter Kühne

Un dinosaure migrant

L’article publicat avui a la revista Nature Ecology & Evolution inclou anàlisis filogenètiques (és a dir, de parentiu) de la nova espècie i conclou que Abditosaurus pertany a un grup de titanosaures saltasaurins provinent d’Amèrica del Sud i Àfrica, separat dels altres dinosaures europeus que es caracteritzen per una talla més petita. El personal investigador postula que el llinatge d’Abditosaurus va arribar a l’illa iberoarmoricana aprofitant un descens global del nivell del mar que va permetre reactivar antigues rutes de migració entre Àfrica i Europa.

“Hi ha altres evidències que donen suport a la hipòtesi de la migració”, explica Albert Sellés, paleontòleg de l’ICP i coautor de l’article. “En el mateix jaciment hem trobat closques d’ou d’espècies de dinosaures que sabem que habitaven a Gondwana, el continent més meridional”, conclou el paleontòleg.

La nova troballa suposa un avenç cabdal en el coneixement de l’evolució dels dinosaures sauròpodes al final del Cretaci i aporta una nova perspectiva al trencaclosques filogenètic i paleobiogeogràfic dels sauròpodes en els últims 15 milions d’anys abans de la seva extinció.

A banda de Vila, Sellés i Galobart, a la recerca també hi ha participat Novella Razzolini (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i Museu de la Conca Dellà), Miguel Moreno (Museu de Loruinhã - Universidade NOVA de Lisboa), Iñaki Canudo (Grupo Aragosaurus-IUCA, Universidad de Zaragoza) i Alejandro Gil (Universitat Autònoma de Barcelona).

"Durant el Juràssic i el Cretaci, Ibèria va ser el punt de connexió entre Euràsia, Àfrica i Amèrica del Nord. Estudiar com es relaciona Abditosaurus amb la fauna d'aquests continents ens ajuda a entendre quan van estar connectats i quan es van aïllar", explica  Miguel Moreno, investigador del Museu de Loruinhã i la Universidade NOVA de Lisboa que ha dut ha terme l’anàlisi paleobiogeogràfic.

Els grans herbívors del Cretaci

Els titanosaures són un grup de dinosaures sauròpodes que van dominar els ecosistemes terrestres durant el Cretaci. Tots ells eren quadrúpedes i fitòfags, és a dir, s’alimentaven de matèria vegetal. El seu crani era petit i acabat en punta, amb unes dents petites en forma de clau que els servien per arrencar la vegetació. Tenien un cos robust, amb unes potes davanteres més curtes que les posteriors i un coll i una cua relativament llargs. Algunes espècies ―entre elles moltes de les que trobem fossilitzades als actuals Pirineus― tenien el tronc recobert d’unes plaques òssies anomenades osteoderms. Es creu que aquestes estructures podien servir com escut protector o bé com a reserva de calci.

Els Pirineus catalans són excepcionals pel que fa al registre fòssil de dinosaures; estan molt ben representats i inclouen les darreres espècies que van viure a Europa abans de la seva extinció que es va produir a tot al món fa 66 milions d’anys.

Imatge principal. Recreació de l’aspecte en vida d’Abditosaurus kuehnei  (Oscar Sanisidro / Museu de la Conca Dellà).

Article original:

• Vila, B., Sellés, A.G., Moreno-Azanza, M., Razzolini, N.L., Gil-Delgado, A., Canudo, J.I., Galobart, À. (2022). A titanosaurian sauropod with Gondwanan affinities in the latest Cretaceous of Europe. Nature Ecology & Evolution. DOI: 1038/s41559-021-01651-5