L’espècie Pararhabdodon isonensis es va descriure l’any 1993 gràcies a la recerca de Lourdes Casanovas, una de les grans impulsores de l’escola catalana de paleontologia durant el segle XX. A partir de diverses restes fòssils excavades a Sant Romà d’Abella (Isona, Lleida), Casanovas i els seus col·laboradors van descriure el que va ser la primera espècie de dinosaure lambeosaurí coneguda a Europa. Els lambeosaurins són un tipus de dinosaures hadrosaures (també anomenats ‘de bec d’ànec’) que es caracteritzen per una prominent cresta òssia sobre el seu cap, que inclou una extensió dels conductes nassals, la funció de la qual encara és debatuda entre els paleontòlegs.
Malgrat que les restes d’aquesta espècie són escasses, al llarg dels anys, noves troballes han anat ampliant el coneixement sobre aquest dinosaure, que només s’ha identificat amb certesa en aquest jaciment del Pallars Jussà. P. isonensis va viure al que ara són els Pirineus catalans fins fa 66 milions d’anys, quan els dinosaures no-avians es van extingir arreu del món a causa de les conseqüències derivades de l’impacte d’un meteorit a l’actual golf de Mèxic. És a dir, és un dels darrers dinosaures en desaparèixer del planeta.
Ara, un equip format per investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i el Museu de la Conca Dellà (MCD) descriuen a la revista Cretaceous Research noves restes de P. Isonensis descobertes i excavades al 2018, que corresponen a una pota posterior i un arc hemal, un os allargat i fi que formava part d’una de les vèrtebres de la cua de l’animal. El seu anàlisi confirma que es tracta una espècie amb notables diferències respecte altres lambeosaurins europeus.
Silueta de P. isonensis on es mostren totes les restes fòssils recuperades a data d’avui, incloent fotografies de les recentment descrites (fèmur i arc hemal).
“Hem constatat que el fèmur d’aquesta espècie presenta unes característiques úniques que el fan inconfusible”, explica Albert Prieto-Márquez, investigador ‘Ramón y Cajal’ de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i co-autor de l’estudi. La recerca confirma també que, amb les dades actuals disponibles, aquesta espècie només va viure al que coneixem com la Formació de Talarn, l’àrea geològica que inclou Sant Romà d’Abella. “I és possible que totes les restes fòssils que tenim corresponguin a un únic individu”, afegeix l’investigador.
Fins ara, la posició de P. isonensis dins del grup dels hadrosàurids era bastant ambigua a causa de les poques restes disponibles. L’estudi també aporta nova llum en aquest sentit. “Les noves dades donen suport a l’hipòtesi de que el lambeosaurí d’Isona està molt relacionat amb Tsintaosaurus spinorhinus, una espècie més antiga descrita a la Xina als anys 50”, explica Prieto-Márquez. Durant el Cretaci, els hadrosàurids estaven presents a tot Euràsia, Amèrica i l’Antàrtida.
Però l’estudi encara va més enllà. Els investigadors també han analitzat l’estructura interna dels ossos de P. isonensis per intentar obtenir informació sobre les seves característiques biològiques. “Sabem què molts dels dinosaures que van viure en el que aleshores era l’arxipèlag europeu tendien a ser més petits que en altres regions del planeta, com ara Amèrica del Nord i Àsia”, comenta Jesús Serrano, co-autor de l’estudi. Aquesta característica és el que es coneix com la teoria d’illes (o ‘island rule’, en anglès) i que provoca que els animals que evolucionen en l’espai limitat d’una illa assoleixin mides inferiors al que ho fan els seus homòlegs en grans masses continentals. “P. isonensis, però, s’escapa d’aquesta norma i assoleix mides molt properes a les de les grans espècies nord americanes i asiàtiques”, comenta Serrano.
Gràcies a les anàlisi osteohistològiques —l’estructura interna dels ossos— sabem que P. isonensis creixia de forma relativament lenta. L’estudi constata que l’únic individu que es coneix encara no havia acabat el seu creixement, però que ja hauria assolit una longitud de 8 metres i almenys unes 3 tones de pes.
L’excepcional registre fòssil dels Pirineus catalans
Fa més de 66 milions d’anys els Pirineus actuals eren una plana de vegetació tropical, una zona d’aiguamolls salobres on hi vivien una gran diversitat de faunes entre les que hi destacaven espècies de dinosaures herbívors de diferents grups, com els sauròpodes —representats pels titanosaures, amb llargs colls i cues— i els hadrosàurids lambeosaurins i alguns teròpodes carnívors, així com nombroses espècies de cocodrils, tortugues, peixos, llangardaixos o granotes que van conviure amb ells.
Els dinosaures dels Pirineus són els darrers que van viure a Europa abans de la seva extinció a tot el món. Des de fa més de 10 anys, investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont hi organitzen campanyes d’excavació i les seves troballes han donat lloc a centenars de publicacions científiques que permeten reconstruir els ecosistemes de finals de l’era dels dinosaures, així com l’evolució d’aquests animals a Europa.
Paral·lelament, el projecte de divulgació “Dinosaures dels Pirineus” impulsat per l’ICP intenta donar a conèixer aquesta extraordinària riquesa al gran públic a través de museus i sales d’exposicions com el Museu de la Conca Dellà (a Isona, Pallars Jussà) i Dinosfera (Coll de Nargó, Alt Urgell).
Imatge principal: Recreació escultòrica de l’aspecte en vida de Pararhabdodon isonensis al Museu de la Conca Dellà (Isona, Pallars Jussà).
Article original: Serrano, J. F., Sellés, A. G., Vila, B., Galobart, À., & Prieto-Márquez, A. (2021). Osteohistological analysis on new remains of Pararhabdodon isonensis sheds light into the life history and paleoecology of this enigmatic European lambeosaurine dinosaur. Cretaceous Research. DOI: 10.1016/j.cretres.2020.104677
